Prometheus és l’estrena més esperada de l’estiu. Una mena de ‘precuela’ d»Alien’; un viatge fantàstic als orígens del vuitè passatger que Ridley Scott s’ha tret de la màniga, entre altres coses, per demostrar que és un dels més bons rodant ficció. Fantasia, pirotècnia, posada en escena espectacular… però també filosofia còsmica y existencialisme gravitant entorn l’home, el lloc que ha d’ocupar a l’univers, i la intel·ligència artificial. Tot plegat amb un elenc encapçalat per Noomi Rapace (‘Millenium’), Charlize Theron, Guy Pierce i Michael Fassbender.
D’altra banda, Cine Ciutat renova la seva cartellera amb l’excèntrica i interesantíssima Canino, una reposició que compartirà sala amb l’altra pel·lícula de Yorgos Lanthimos (Alps); Sueño y silencio, la darrera de Jaime Rosales (‘La soledad’), un dels autors més reconeguts per la crítica, que aquí torna a bussejar en el dolor de la pèrdua; Norteado, una producció mexicana del 2009, inèdita a les Illes, sobre el drama de la immigració i El regreso, un trhiller molt ben escrit amb Sarah Michelle Gellar i Sam Shepard.
La felicidad nunca viene sola ajunta Sacha (Gad Elmaleh), un home d’uns 50 anys sense grans preocupacions – bohemi i hedonista – i Charlotte (bellíssima Sophie Marceau), divorciada i amb tres fills. En teoria són pols oposats, però ja us podeu imaginar que s’acabaran enamorant. No serà fàcil, però aquí està la gràcia. Evidentment, la peli és francesa i està dirigida per James Huth, semidesconegut per a nosaltres.
Marjane Satrapi, autora del còmic Persépolis, i posteriorment directora de l’adaptació al cinema, torna a du a la gran pantalla una obra seva. Pollo con ciruelas ens situa a Teheran, al 1958. A Nasser Ali Khan, un dels músics més famosos de la seva època, se li ha trencat el violí i ja no té ganes de viure. Decideix ficar-se en el llit i esperar la mort. Durant la llarga espera, se sumeix en ensomnis malenconiosos i alegres que li porten a la seva joventut, a parlar amb Azrael, l’Àngel de la Mort, i que li revelen el futur dels seus fills… A mesura que encaixen les peces del trencaclosques, comencem a descobrir el gran secret de la seva vida: una meravellosa història d’amor que va alimentar el seu geni i la seva música.
Jill Parrish (Amanda Seyfried) arriba un dia a la seva casa després de treballar un torn de nit i descobreix que la seva germana, Molly, ha estat segrestada. Jill, que ja té experiència en aquesta matèria després d’haver aconseguit escapar de les arpes d’un assassí en sèrie que la va segrestar un any abans, està convençuda que es tracta del mateix individu. La policia creu que Jill està boja… Aquest és l’argument de Sin rastro i a jo em recorda a ‘Plan de vuelo: desparecida’ (de fa uns anys, amb Jodie Foster). Un thriller psicològic més?
Els vostres comentaris