un lloc de cultura peculiar

Poder absoluto

Poder absoluto

autor
usuaris

Valor les intencions d’un muntatge que, des de la presentació que fa  al programa de mà el mateix autor i director – Roger Peña Carulla – fins el darrer alè de la història pretén recordar-nos que aquest món està podrit i que els polítics són uns dels catalitzadors principals  de la metàstasi col·lectiva.  Lament, però, que aquestes pretensions tan lloables agafin una forma tan explícita, obvia, subratllada i  previsible. Tenc la sensació d’haver llegit i vist la trama de Poder absoluto un parell de desenes de vegades abans de la funció de dissabte a Manacor.

Un candidat teòricament ideal, però amb un punt dèbil  – una taca del passat que podria enviar a fer punyetes la seva carrera; un delfí amb ambicions que dubta entre esperar el seu moment o llançar-se sobre el poder com el tauró que és… i enmig de tot, un joc de mitges veritats que posa a prova l’astúcia i, sobre tot, la integritat, l’ètica i la moral dels protagonistes. L’acció transcorre a l’Àustria de fa uns anys i el passat al que fèiem referència ens condueix a l’època nazi. Amb aquest material, o ets molt hàbil escrivint i desenvolupant el conflicte o caus, com en aquest cas,  en el pamflet. No hi ha res innovador en la dramatúrgia  de Peña; cap sorpresa digna de tenir en compte en un discurs extremadament bàsic, cap gir interessant i tampoc un tractament mínimament original dels personatges. El ‘monstre’ és refinat: li agrada la jardineria – afició justificada amb una frase de guió i gastant-se una pasta en una escenografia que sobra  – i Puccini, i té tantes servituds  dramàtiques que Gutiérrez Caba acaba per arrossegar-lo, com si li pesàs l’evolució que experimenta. Davant, el ‘JASP’ ambiciós, esdevé en mans de Farelo en una mena de caricatura  de la supèrbia i la cobdícia, exagerat i incapaç de transmetre  la tensió del moment, entra altres raons perquè no li funciona la combinació de gravetat i ironia que fa servir.

No basta un catàleg de llocs comuns per treure els colors al ‘sistema’ i a les seves titelles, no ens podem conformar amb un parell de reflexions de pasquí per advertir una vegada més que l’home és un llop per l’home. Per això n’hi ha prou amb fullejar la premsa del dia i fer la  xerrada en el bar. Al teatre se l’ha de demanar més.

 

2 comentaris

  1. I vista «Iaia!», Roger Peña Carulla, podria dedicar-se a altres tasques.

  2. Totalment d’acord!

respon a Javi Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies