M’agradaria saber escriure aquest article sense paraules per estar a l’alçada d’aquest notable díptic teatral dedicat a Charles Chaplin i Mary Pickford, però no sé com fer-ho. Ells sí. I molt bé. No era fàcil el repte. No ho era fa dos anys al Teatre de Barra, on Rafel Gallego es va imposar per golejada popular com a millor obra amb la proposta més arriscada del certamen. I ara la seqüela arrodoneix aquella aventura anant més enllà. La primera fou cinema mut fet amb teatre. Ara han fet teatre servint-se del cinema mut. Mal d’explicar sense veure-ho, i quan ho veus t’hipnotitza. Una història silent, inventada (sense cap rigor històric i moltíssima imaginació), que ens emociona, ens entendreix, ens diverteix i ens sorprèn, perquè tot i l’austeritat que exigeix la manca de mitjans, a cop d’enginy aconsegueixen un espectacle ple d’efectes, de textures, de troballes visuals i coreogràfiques (encert absolut comptar amb Víctor Rodrigo); amb diferents llenguatges, diferents espais, ritme, intensitat, humor i amor.., tot en quaranta minuts preciosos i ineludibles per als amants del teatre i del cinema. I amb un entreacte per picar i beure. És pot demanar més?
Potser encara s’ha de rodar una mica, perquè tot acabi d’encaixar perfecte (l’harmonització de tot plegat: dansa, àudio i vídeo, és cabdal), i per ventura després de l’estrena l’orquestrador Albinyana aplicarà tisores amb la precisió necessària per polir sense canviar alguns moments; però la màgia ja hi és, el gaudi està garantit, i com passa amb els bons espectacles l’espectador se’n portarà a casa Albert Mèlich i Alexandra Palomo (fabulosos ambdós), perquè costa deixar enrere les coses que t’emocionen. Fa ganes repetir.
Els vostres comentaris