Phantasticus

Ramon Llull, aquell gran desconegut. És així, parlem clar. Tothom el coneix, d’anomenada, però molt pocs són els que saben coses d’ell. I d’ell encara, però de les seves obres gairebé no res. Llegir-les, ni en broma. No són best sellers, precisament. El llibre de les bèsties, en tot cas, i a l’escola. I dit això, com a confessió personal i crítica cultural generalitzada – a risc de ser linxat ara pels lectors més il·lustrats de la mallorquinitat literària -, diré que, en aquest context i a les portes de l’any lulià, una obra didàctica com ho és ara Phantasticus era més que necessària; tot i que només sigui a la manera d’introducció, perquè les seves intencions i ambicions tampoc no van molt més enllà. L’obra és poc més que una concisa presentació biogràfica del personatge mitjançant una conversa amb una esclava sarraïna, en el decurs de la qual s’espipellen les seves motivacions místico-literari-filosòfiques i es parla de rampellada d’algunes de les seves obres cabdals. Breument. La funció no arriba a l’hora de durada. Però hi ha abastament com a aperitiu. Un pròleg personalitzat al que serà un any farcit d’activitats, i que ara ja podran gaudir-se amb uns coneixements mínims de la figura homenatjada i, fins i tot, atorgant-li uns referents físics i vocals prestats pel sempre intens i convincent Xim Vidal (ben acompanyat per na Xisca Puigserver). Encara que la iconografia clàssica em va fer trobar a faltar la llarga barba luliana que caracteritza el personatge.

El marc escenogràfic – una capella del Castell de Bellver-, una encertada i tènue il·luminació, una espai sonor nàutic que ambienta i aïlla a la vegada, i una interpretació alhora fuita i directa, pedagògica però inquietant, arrodoneixen una interessant proposta que utilitza el teatre més per ensenyar que no per entretenir, encara que no són conceptes incompatibles.