Petit

Una guitarra, una llum tènue i un públic obert al diàleg, a la interacció… Petit no necessita gaire cosa més per actuar. Ho pot fer a un bar de copes, a una casa particular o a una sala de concerts, s’adapta al context i xala igual, o almanco ho sembla. Fa uns dies cantà i parlà (en anglès i català) al Velvet Santa Catalina, pujat a la barra, caminant pel local, entre el públic; feia una any just escalfava un vespre fred a un racó d’Algaida. Són els dos concerts que he vist de l’artista en solitari i de tots dos  he sortit amb la sensació d’haver assistit a qualque cosa nova, trencadora fins a cert punt. Joan, en format auster, minimalista, creix a mesura que avança l’espectacle, ‘provoca’ l’oient per convertir-lo en element actiu d’un concert esquitxat de manera permanent per reflexions, anècdotes, dedicatòries. Temes propis d’influència ‘british’ i nordamericana, lletres de Tom Waits o Leonard Cohen, les petjades de poetes poc identificables… tot per crear una atmosfera, o diverses, depèn del moment, i tot barrejant l’humor, que no falti, amb un punt de melangia. Una vegada  li vaig demanar a un amic que en sap un ou de música què és el que separava un grup/solista bo de la ‘massa’, em va respondre que la diferència la marcava l’actitud.

Ignor si musicalment  és bo, molt bo o simplement digne, però a jo em sembla un crack, i en bona part per la seva actitud.

Petit s’en va ara a terres catalanes i a Portugal, però divendres, 1 de febrer, torna al Velvet de Santa Catalina