No utilitzaràs el nom d’Ibsen en va. Crec que aquest manament teatral mai no escrit és el que ha transgredit la gent de la companyia Hongaresa, i s’ha estavellat estrepitosament en el seu propòsit, que d’altre banda no acabo d’entendre quin era. Perquè si qualque cosa es pot assegurar d’aquest pobre muntatge és que el dramaturg noruec és el gran absent. No basta citar-lo a la sinopsi, llogar-li un títol i el nom d’un personatge, i apel·lar a l’esperit de la seva obra per convocar-lo i anunciar-lo com a inspirador de la funció. Gairebé resulta irreverent.
Res no funciona en el conjunt de “Patos salvajes”. Dels vuit quadres breus que formen l’espectacle, just un o dos freguen amb discreció el llistó de l’aprovat. Els altres fracassen amb rotunditat. Les interpretacions són mecàniques. Gens convincents ni adequades a cadascun dels relats. Reiteratives i monocords. Poc divertides. L’ús de l’absurd, que intenta acostar-se a l’humor surrealista, esdevé ingenu. Mai no extravagantment subtil i enginyós com cal ser. Els dois són dois. I l’excés de transicions en negre alenteix el ritme capitular, fent que al final de cada quadre tothom desitgi que hagi estat el darrer.
Ben al contrari que Ibsen, la vigència del qual és indiscutible dos segles després, aquests ànecs salvatges procedents de l’albufera valenciana han envellit gairebé abans de néixer.
Els vostres comentaris