Passengers

D’un acte extremadament egoista, de la pulsió irrefrenable d’un home, sempre primitiu en essència, neix el conflicte d’una pel·lícula que queda varada en uns codis i uns tòpics rebutjables des del punt de vista d’una ètica mínimament igualitària. No puc aprofundir en el sexisme que traspua Passengers en la seva resolució sense rebentar la trama; em limitaré a assenyalar que l’evolució del personatge de Jennifer Lawrence em resulta, per dir-ho d’una manera subtil, incomprensible. I això que la pel·lícula arrenca bé, plantejant, amb una barreja interessant de referències que van de Robinson Crusoe a Solaris passant per Marte (la de Ridley Scott amb Matt Damon de prota), posant-nos davant els dubtes morals d’un jove que viatja en un creuer espacial cap a un nou planeta i desperta de la seva hivernació 90 anys abans del que toca per culpa d’una avaria en la seva càpsula. El nostre llop solitari resulta que aguanta més d’un any com a únic habitant despert de la nau, però arriba un punt que no pot més i desperta a la dona guapa -clar, sinó no hi ha trama-. Les disjuntives continuen: li conta o no li conta… I a partir d’aquí l’argument es precipita cap a l’abisme a la mateixa velocitat que el creuer. El talent de Lawrence resulta inversament proporcional a la coherència del seu paper, el personatge de Laurence Fishburne es podria haver suprimit perfectament amb dues línies de guió i la darrera mitja hora de film és de vergonya aliena. Morten Tyldum (em va agradar, molt, Headhunters i bastant Descifrando Enigma) ha convertit allò que podria haver estat una de les produccions sci-fi de l’any en un nyap patriarcal, i comercial, artificiós i new age per moments.