Parasceve es un d’aquells casos en que sap greu que l’obra no t’hagi convençut. Les intencions són bones, els motius lligats a la memòria històrica encara millors, i la feina feta és molta; però els resultats no funcionen. O almanco no així com s’esperava. Les expectatives són mala cosa i sovint s’alien amb la decepció. Blai Bonet mai no havia escrit teatre fins que va fer aquesta obra. I mai no repetí. Potser perquè no es va sentir còmode, perquè no l’interessava prou o, simplement, perquè no en sabia tant com de fer altres gèneres. I Parasceve es una obra excessivament retòrica i redundant; amb una indiscutible força dramàtica, però exposada amb formes narratives més literàries que no teatrals. I exactament així ha sortit l’espectacle, que més que representar la història, sembla coreografiar amb una sèrie de jocs escènics de caire costumista el que ben bé es podria considerar una fidel lectura de l’original.
La història esdevé bastant evident i lineal. Tant els continguts com ara la construcció. El llenguatge poderós de l’autor es perd en la rutina d’un relat ple de subratllats innecessaris. I el protagonisme d’una abstracta escenografia alhora simbòlica i polifuncional, visualment molt atractiva, engoleix els personatges, que mai no assoleixen una veritable personalitat dramàtica – un veritable protagonisme, en suma-, que ens arribi a corprendre en arribar el clímax, encara que sigui per empatia.
Gràcies Xavier per la crítica, només aclarir que l´espai que porposà Blai és una cuina i noltros hem creat un espai ritual totalment nou. Això sí hem respectat íntegrament el text. Animam a llegir aquesta obra de teatre que fóu la seva primera expressió no poética, just abans de El Mar.
Gràcies a tu Jeroni. Feina i endavant.
Salut i teatre.