Interessantíssim i inesperat el darrer treball de Sergi Baos: Paradís. Un relat que transita un gènere més cinematogràfic que no teatral: el thriller rural negre amb maneres de tragicomèdia familiar. No és poc. I amb aquests ingredients, als que hem de sumar el desordre narratiu i una estructura que juga a baratar els punts de vista segons el moment i el personatge que assumeix la narració, és gairebé impossible no pensar que als germans Coen els hi encantaria aquest espectacle. És més, si Joel i Ethan s’animaren a fer teatre, segurament signaríem alguna cosa semblant. I alerta amb en Tarantino.
Dit això, i tot i que poc habitual com a gènere als escenaris, Paradís és pur teatre. Contemporani, atrevit, intens, divertit i dramàtic a l’hora, i per això mateix tant entretingut com a estones corprenedor. I tot amb un sol home a escena, Baos, convertit en tothom i, gràcies a una inspirada i cabdal direcció de Xavi Núñez, capaç de convèncer l’espectador que està davant d’una obra coral sense tan sols un canvi de vestuari. Es basta amb l’expressió corporal i matisos verbals i idiomàtics per resultar no només creïble, sinó per dotar de relleu psicològic a cadascun dels personatges. Una feina (feinada) absolutament notable.
Els vostres comentaris