Panfonteta

Panfonteta és molt més del que pot semblar en una primera lectura. Perquè darrera del costumisme que mostra hi ha un drama intens, individual i també col·lectiu. Perquè més enllà de la història d’una família, pensada per ser representada a les possessions on vivien, trobam l’essència d’alló que va transformar un poble.

Jaume Miró – que just acaba de girar amb Diari d’una miliciana – ha escrit una obra dialèctica, de contrast i dicotomia, però no tan sols això;  ha fet una dissecció de la societat mallorquina de finals dels 60 del segle passat, gairebé un exercici antropològic d’un món (petit, el nostre) que canviava per sempre. El retrat d’un punt d’inflexió a partir del qual es projecta el que hem esdevingut, allò que som avui.

L’acció ens situa a Ariany, al 1968. Arriba el turisme de masses i un concepte nou de relacionar-se, fer feina i viure – el que imposava aquesta gallina dels ous d’or – topa amb allò que s’ha fet sempre: subsistir treballant la terra i existir amb les tradicions heretades de generacions en generacions.

Dues germanes personifiquen l’antítesi. A la més jove les terres li provoquen rebuig i la casa li cau damunt. I no es resigna, i veu en els hotels l’oportunitat d’obrir horitzons. Un personatge ambiciós, però també càndid i somniatruites, al qual Lluqui Herrero aporta els matisos que precisa; balla, canta, s’emociona i s’emprenya amb la naturalitat que només destil·len les bones actrius. El contrapunt ho posa Margalida Grimalt, la germana gran. En el seu cas Miró ha creat gairebé un mite. Ho ha clavat ell i ho ha clavat la intèrpret. El resultat em recorda un arquetípic del ‘western’: la dona abnegada que mira, trista, per la finestra mentre veu partir el seu fill/home/amant a la recerca de fortuna. Però també és molt més que això; el pal de paller d’un llar i uns conreus en decadència, el garant d’una societat patriarcal i masclista, l’àngel custodi d’un atavisme que es comença a posar en dubte. Grimalt representa la visió tel·lúrica d’aquell món, la renúncia a qualsevol plaer mundà, el sacrifici. I en aquest quadre psicològic hi ha rudesa, clar, però també tendresa, humor i fins i tot qualque punt de poesia.

El duel entre ambdues germanes, assistit per la presència d’un pare malalt que mai es veu i altres ‘presències’ encara menys tangibles, es distorsiona amb l’arribada del tercer costat del triangle. El personatge de Laura Pons (ja descobrireu a qui encarna) compareix per sorpresa per remoure la relativa pau de la casa. Si l’hagués de posar un emperò a l’obra, estaria relacionat amb aquesta irrupció. Des de la seva aparició fins al moment que s’estableix com un element més de la llar, l’evolució em sembla un punt precipitada, abrupta, com si a l’espectador li mancàs informació per comprendre perquè estan passant les coses.  Pons està molt bé, com sempre, però qualque línia més de guió hagués fet més comprensible la seva actitud pretèrita i present, i també la de les seves interlocutores.

Panfontenta és tot això que he intentat explicar sense destapar més del compte, i també una història d’amor, de mort, de desnaturalització i, per suposat, una obra sobre la llibertat… o més aviat, sobre la possibilitat (o no) d’escollir tenint en consideració les motxilles que la vida te va penjant.

La capacitat del muntatge per connectar amb un públic molt ampli – els que varen viure aquella època en primera persona, els que han sentit, i senten, parlar d’aquelles històries –  em fa pensar que podem estar un fenomen teatral, similar al que ha suposat ‘Acorar’. El temps, i el públic, ho diran.

* Panfontenta s’ha representat a  possessions de Son Servera i Son Carrió i pròximament es podrà veure a Montuïri i Artà