Més enllà dels temes evidents que impulsen l’obra – l’assetjament, el poder i la submissió, l’academicisme i la llibertat en la docència – Oleanna em resulta una provocadora aproximació a una qüestió més general, i si voleu abstracta: la incomunicació; la que sorgeix d’una distància generacional i tal vegada d’uns prejudicis mals de deformar.
El muntatge original es va estrenar al 1992 i el seu autor, David Mamet, va col·leccionar elogis de la crítica i no pocs ‘judicis populars’ pel fet de subratllar aquestes dificultats que tenen el professor i la alumna per entendre’s enlloc de carregar les tintes sobre el presumpte abús o les insinuacions sexuals per part de qui ostenta una posició predominant.
David Selvas, que adapta i dirigeix, difumina lleugerament l’equidistància del text original – tal vegada per aportar més càrrega dramàtica al conflicte – però mai pren partit de manera maniquea. En aquest sentit, l’evolució del personatge femení, l’ús que fa de llenguatge (un altre tema present) i també la seva personal interpretació dels fets que ocorren, separen l’espectador d’una identificació amb el seu patiment – com a molt, hi podria haver una certa empatia- . Els defectes del home adult llueixen sense dissimul, però cap dels dos juga net en aquest duel intens, ben estructurat a nivell de dramatúrgia i convincentment interpretat per Ramon Madaula i Carlota Olcina.
Respecte la direcció de Selvas, el millor que es pot dir és que no es nota gaire; ara bé, sempre li sobra alguna cosa, i en aquesta ocasió són les projeccions dels dos vídeos – per cert, a un monitor que al menys al Teatre de Manacor no era visible per a bona part de la platea –; el primer no aporta res i el segon grinyola.
Els vostres comentaris