Un Otel·lo pintat de morca. Cara i mans. Pit ben blanc. Ulls de ràbia envermellits. Un Iago microfonat. Inquietant i pèrfid. Femení. Un Casio que també és ella. Ami©ga de Desdèmona? Una infidelitat lèsbica i audiovisual. Res no és el que sembla en l’era digital. Traïció i videocreació. Llenguatges contemporanis per rompre amb les formes i maneres; preservant, emperò, l’essència shakespeariana. Contingut universal més enllà del continent. I així, el corc creatiu, inquiet, rupturista de Corcada Teatre planteja el que inicialment semblava una deconstrucció del referent, un exercici de síntesi dut a l’extrem de la postmodernitat multidisciplinar, però que acaba per desvetllar-se, tot i que no segons les pautes de la narrativa convencional, com una ortodoxa reflexió de semàntica i ortografia ciberpunk – per estètica i actitud- sobre els grans temes. Els de sempre. Els que sobreviuen a les modes, els corrents filosòfics o les transgressions estilístiques; i més enllà de l’aspecte adoptat perviuen en els clàssics. Les grans preocupacions essencials, consubstancials a l’ésser humà, amagatzemades totes elles a l’obra inabastable de Shakespeare. I aquesta “O” vindria a ser com si de cop Sid Vicious (en el paper alter ego de Joan Fullana, per exemple) decidís fer una versió estupefaent d’un tema clàssic de Sinatra, i convoqués per rodar el videoclip a un David Lynch abduït per l’esperit “mañico y jotero” d’un Buñuel en plena forma onírica. I així l’estrany resultat, gairebé lisèrgic, és un còctel atrevit i estimulant. Confús a estones. Molt intens. Fins que ho resulta massa i tot. Amb un clímax doble. Dues escanyades pel preu d’una. Molt agressiu. Gairebé insuportable. Així que ja està bé. Fi. S’ha acabat. Se’n van. Simplement, se’n van. Negre. Tornen i aplaudiments. Potser no és plat del gust de tothom, però és recomanable. Sens dubte.
un lloc de cultura peculiar
Els vostres comentaris