Non Solum

Torna Non Solum i si jo fos vosté no me la perdria. És devers la tercera vegada que es programa al Teatre del Mar, i no haver-la vist és, si t’agrada riure al teatre, una errada imperdonable.

Vaig gaudir d’aquesta esquizofrènia múltiple de Sergi López fa ja devers tres o quatre anys a Manacor, i si una cosa tenia ben clara és que, tenint l’oportunitat de repetir, no me la perdria per res del món (per cert, el mateix em passà uns anys abans amb “Brams o la kumèdia dels herrors”, i suposo que no per casualitat). I això era així no tan sols perquè vaig riure per les butxaques el primer pic, un plaer cada cop més difícil d’assolir amb absoluta satisfacció, sinó perquè tal i com sospitava “Non solum” és la típica obra que cada cop es gaudeix com la primera vegada. És el que passa amb aquells treballs d’actor, allà on la interpretació és la veritable i principal raó de ser del projecte, i aquesta mai no es repeteix, perquè depèn de matisos i detalls que van més enllà de la lletra impresa. I amb això no vull llevar mèrit al brillant, desconcertant, demencial concepte narratiu de la funció, ni als seus delirants continguts, que són enginyosos i potencialment molt divertits. Però la feina de Sergi López, la seva inabastable energia, els infinits registres emprats, el carisma còmic que li vessa per tots els cantons, la seva enorme capacitat per connectar amb el públic, per multiplicar-se de forma tan absurdament convincent que resulta increïblement creïble, i la sensació contagiosa de que està gaudint com una bèstia amb l’esforç, són els que fan que aquest monòleg surrealista sigui alhora patologia i teràpia, per a ell i per a nosaltres, i que els efectes secundaris del tractament aplicat durant hora i mitja llarga siguin les rialles incontrolades, que el mateix protagonista acaba per integrar dins l’espectacle.

El control de Sergi López sobre la situació és absolut. Domina l’espai escènic amb precisió mil·limètrica, juga amb mestria amb la profunditat sonora, amb les distàncies impossibles i invisibles, barreja la lògica i l’observació amb l’astracanada i la ficció, la mímica i el gest amb l’expressivitat i la incontinència verbal, l’hieratisme amb l’histrionisme, la bogeria amb la genialitat… I l’espectacle no sembla acabar mai. Igual que comença podria no tenir final. Els nostres “jos” interiors són il·limitats i a “Non solum” en surten gairebé tots a passejar, de manera que tot és o podria ser possible enmig d’aquest inabastable i irresistible guirigall, que cap lògica, ni argumental ni existencial, pot ni pretén ordenar. El pitjor d’aquest muntatge és el final. Perquè s’acaba, no per dolent.