El problema d’aquest espectacle és la indefinició del format. I consti que la fórmula és tan bona com qualsevol altre i, fins i tot, atractiva per inèdita. Dos monòlegs independents, d’uns 35 minuts, separats per un descans de bar. En primera persona històrica. Primer George Sand i una síntesi del “seu” hivern a Mallorca; i després un resum de l’homèrica Odissea d’Odisseu. Ella, una correcta i pulcra, a estones plana, Laura Dalmau. Ell, un sempre enèrgic i impetuós, convincent i versàtil, Rodo Gener. Un bon cartell, tot plegat. Amb una direcció escènica de Dominic Hull i Carlos Garrido, sobre les versions del segon. Però quan t’hi trobes no convenç el format de lectura dramatitzada. Intenta dissimular-ho més ella, perquè comença escrivint el que ens llegirà després (tot i que hauria de dissimular que els fulls no estan escrits a mà). Però resulta artificial en el seu conjunt. Odisseu/Gener fins i tot passeja per l’escenari, lluny del faristol, amb els papers (amb post its) a la mà. I tot això desconcerta i li resta força i credibilitat al muntatge, que esdevé un híbrid que no es percep com la suma de les dues opcions, sinó més aviat com ni una cosa ni l’altra. I és una llàstima, perquè la idea és bona, està ben treballada amb els mínims elements, contrarestats amb enginy visual (Polifem) o amb elegància (la indumentària de George Sand encisa i enriqueix l’escena). I el resultat té moments notables. Però la sensació és que es veuen les bastides, que no està acabat de fer, que és un assaig molt madur, però no la funció definitiva.
Els vostres comentaris