un lloc de cultura peculiar

Míriam Iscla: “Posarem la banya fins al final pel teatre i la cultura”

Míriam Iscla: “Posarem la banya fins al final pel teatre i la cultura”

La Fira de Manacor és el referent teatral a les Illes. Un dels darrers reductes culturals en un panorama desolat. I enguany compleix la majoria d’edat amenaçada d’extinció. Així que calia celebrar l’efemèride així com toca i amb una inauguració a l’alçada de les circumstàncies; amb la representació de “Barcelona”, una producció del TNC escrita i dirigida per Pere Riera i protagonitzada per Emma Vilarasau i Míriam Iscla. Aquesta darrera, ex membre fundadora de les T de Teatre, és en l’actualitat una de les actrius més sol·licitades de l’escena catalana, i també de les més reivindicatives: “volen que llancem la tovallola perquè la cultura fa pensar el poble, i això als governants no els interessa. Però no deixarem de contar històries, de dir la veritat”. De tot això i més parlem amb ella a la següent entrevista.

Ets una presència habitual a la Fira de Manacor?

Sí, la veritat és que he vingut a moltes edicions. Amb les T de Teatre gairebé ho varem dur tot i també he vingut amb els treballs que he fet en aquesta nova etapa. És una fira magnífica.

Per què s’acabà l’etapa de les T de Teatre, companyia de la qual vares ser fundadora?

Fou una fase genial de la meva trajectòria que durà desset anys. Els primers desset anys professionals, i per tant emocionalment i laboral molt importants. Però vaig sentir una necessitat professional i personal de trobar-me amb altre gent, de continuar creixent i d’aprendre amb noves experiències, d’altres estils i maneres de fer.

Per evitar l’encasellament, pot ser?

No tant l’encasellament com les ganes de conèixer i col·laborar amb altres creadors. Amb la companyia varem fer coses molt diferents, no és això, perquè ara no he renunciat a fer comèdia; el que passa és que vaig sentir que era el moment d’assumir aquest risc de llançar-me a la piscina, al món incert del freelance, i era llavors o mai, així que ho vaig fer i aquí estic. I no em queixo, no de deixat de treballar.

I ho vares fer fa cinc anys, a les portes de la crisi?

Sí, però jo no m’ho veia venir de cap manera. Era el meu moment i vaig tirar endavant, sense fer cap càlcul en aquest sentit. Inconscient? Potser, però ho havia de fer i no em penedeixo.

Quina perspectiva es té de la crisi  des de l’escenari?

Fotuda. La veritat és que aguantem perquè és la nostra vida, però ens ho posen molt difícil. No els interessa. Tenim uns governants que volen acabar amb la cultura perquè els hi resulta perillosa. És la manera d’estimular el pensament, de fer que el poble reflexioni i tingui les seves pròpies idees, i això els hi fa por. Un poble cultivat, cult, és un poble que no es deixa manipular. Per això la cultura i l’educació són sempre les primeres que reben. Però què hi farem! Continuarem lluitant, cada cop amb menys mitjans i això com puguem, però posarem la banya fins al final pel teatre i per la cultura en general.

Te veig engrescada però alhora pessimista?

Es que ho veig molt negre. Estem tocats de mort. Però també penso que no hi ha poble sense cultura, i que si cal tornarem a construir des de zero. Volen acabar amb les nostres esperances i il·lusions, però mai no deixarem de contar històries, i amb elles es mantindrà viva la cultura.

Parlem de “Barcelona”.

És un privilegi i un plaer poder treballar en una producció com aquesta, que gairebé es una excepció. Ja no es poden fer gaires muntatges amb vuit actors i escenografies tan cuidades com la d’aquest.

Els dos papers protagonistes els va escriure Pere Riera per vosaltres.

Efectivament, per l’Emma Vilarasau i jo, perquè estava convençut de que tindríem química; i ha estat el regal més gran que m’ha donat la professió fins ara. L’equip humà és sensacional, i això es transmet a la platea, però a més el text es meravellós.

Explica’ns-el

És un drama amb tocs d’humor i ironia ambientat a la Barcelona de 1938. El dia 17 de març durant els bombardejos de la guerra civil. Un context històric i real. I ens parla del retrobament de dues amigues, una que havia partir quatre anys abans, i l’altre que va decidir quedar-se a la ciutat durant la guerra i sobreviure sense abandonar casa seva. El dilema de marxar o quedar i les conseqüències de ambdues decisions. Uns plantejaments que Pere Riera ha fet servir com a brillant metàfora de l’actualitat, tant de la vida com del teatre, que ben be es pot comparar amb una situació de guerra. Què fem, ens quedem i lluitem o partim resignats a sobreviure a una altra banda i dedicats a unes altres coses? Aquest és el meravellós paral·lelisme de l’obra entre el passat i el present.

I aquesta era la intenció de l’autor o és una lectura que heu fet a posteriori?

Jo penso que la va escriure mogut per la necessitat d’exorcitzar la por de no saber com ens sortirem d’aquesta situació que vivim. No és casualitat, la comparativa.

 

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies