un lloc de cultura peculiar

Microteatre per romanticisme: cinc de cinc

Microteatre per romanticisme: cinc de cinc

autor
usuaris

Cinc de cinc. Les expectatives creixen, cada cop s’espera més, però encara no han decebut. I no és fàcil. A la presó, al Castell de Sant Carles, a les Galeries Velázquez, als platós de Nova i ara als Jardins d’Alfàbia. Sis peces cada cop. Originals i de temàtiques i gèneres variats. Amb alts i baixos, és clar. Totes les representacions col·lectives o episòdiques ho tenen això. Sempre n’hi ha de millors i de pitjors. Què hi farem! I en matèria teatral, que les obres són vives i en viu, encara més. Però el llistó es manté prou alt. Allò que realment importa és l’equilibri i la mitjana general. I la cosa va bé. L’equilibri és bo i la mitjana, millor. Tant en el còmput global de les cinc edicions com ara en aquesta nova cita de “Microteatre per romanticisme”. I encara sou a temps de gaudir-la el proper cap de setmana (25, 26 i 27 de maig).

Una mica de tot. Més variat i distret impossible. Enginy i inesperats girs de guió, simpàtics i ben resolts, a l’”Insomni d’una nit d’estiu”. Un enèrgic i divertit, però sempre emotiu i punyent cabaret, que anomenat “dels somnis vius” va ser potser la millor de les propostes en concepció, text i interpretació. Hi ha res que no sàpiga fer Vadell? Hi ha cap gènere que es resisteixi a la ploma de Marta Barceló?

També fou un gran moment el de Carles Miró i Carmen Verger. Dansa amb nom d’amants desesperats: “Catalina & Biel”, que amb lletra i música de Marina Rosell, però amb veu i guitarra de Marta Elka i Toni Pastor, corprengueren tothom amb un muntatge humit i colpidor sobre l’amor tràgic. Preciós i poderós.

Més malenconiosos, nostàlgics, fantasmals i clàssics, gairebé en blanc i negre anys 40, però amb el ritme i l’elegància que caracteritzava aquells musicals inoblidables d’un cinema extingit, es lluïren també Alexandra Palomo i Àlex Tejedor, que podrien haver titulat la seva peça “Alex & Àlex”, però la batejaren “Sergi & Irina” sense que per això ens agradés menys. Polida, tendre i sentimental, amb un gir argumental molt del seu autor (Tejedor). Potser enrevessat, però a l’hora ingènuament romàntic com ho era, per exemple, “Brigadoon”.

Completa el programa una entretinguda incursió woodyalleniana de la mà de Jaume Miró a les lletres i Pep R. Cerdà a la batuta, amb un divertit alter ego amb l’aspecte de Guillem Simó i una jove troballa, Maria Rosselló, que canta, plora i enamora, a més d’explicar-te “Tot el que sempre has volgut saber sobre l’amor”. A més d’una darrera peça, amagada al fons del jardí, que ben bé no és musical ni romàntica, però sí bufona, càustica i surrealista com ho és la tot-terreny Vivian Caoba. La seva “Catalina” té poc de santa. De fet, et compixes amb les seves oracions, ocurrències, dolenties i reflexions.

Ja esperem amb impaciència la sisena edició: Microteatre per veïnatge. Serà aquest estiu.

 

22 comentaris

  1. Abans de tot Pep, volia dir-te que gràcies per la teva crítica i per la teva opinió. És molt benvinguda, però no compartida. Primer de tot vull informar-te del funcionament del microteatre: Es convida a un grup de creadors a veure un espai i se’ls proposa un tema per escriure una peça teatral. En aquest cas foren els jardins d’Alfabia i com a tema principal es va triar el romanticisme. A partir d’aquest «trampolí» els creadors fan un bot i escriuen el que aquesta paraula els inspira. Com tu be dius el Romanticisme com a moviment artístic té uns principis i una època concreta, però avui dia «ser romantic» té moltres altres connotacions que son també molt vàlides. Les peces que veres al microteatre son les 6 peces finalistes que foren triades per un jurat. Potser entre les descartades hi havia peces amb el tipus de romanticisme més clàssic i el que tu esperaves, i potser si el jurat hagués estat un altre moltes peces representades(o totes elles) serien les que han quedat descartades, perque partim del punt que no hi ha bo i dolent sino el que agrada o no agrada.
    El que no entenc be és que passis de dir que era cursi a dir que hi havia una peça cursi i que el cabaret (sala 1), el monòleg de Vivian Caoba (sala 5) i l’homenatge a Woody Allen (sala 2)t’agradaren. Això ja es un 50% de s’espectacle!!! Doncs no consideres que el teu comentari respecte a aquesta edició va ser un poc desmerescut?

    També crec que «que no expressi allo que tu vols» o «que no ho transformi en allò que tu vols» no vol dir que no expressi o transformi.

    Carlos, te invitaria a que no «te quedes corto»… este sitio está para expresar opiniones…

    Gràcies també a tota la gent que va assistir a les representacions i que han fet que s’esgotin les entrades previstes i haguessim d’afegir passes extres i dies extres. El meu agraiment a totes les altres crítiques possitives o no tant, el fet que no crein debat no vol dir que no siguin apreciades.

    Una abraçada a tots.

  2. A ver Pep, primero nos das una clase de los inicios y postulados del romanticismo allá por finales del XVIII principios del XIX y después nos dices que hemos de ser modernos y etc, y no hacer cosas que ya están pasadas de moda… Colega, tú no sabes lo que quieres. Con todo mi cariño y respeto, como dicen por aquí, tus críticas (criticando a los críticos un poquito) tienen muy poco fundamento y analisisis. Yo solo espero saber quién eres y cuándo debutarás en escena para poder ver tanto derroche de imaginación, creatividad, virtuosismo, provocación y revolución escénica que falta nos hace, verdad?

    😉

  3. Gràcies Pep per les teves sinceres paraules, només uns detalls: Fer un homenatge no ha volgut dir imitar, sino inspirar-se, que no és el mateix, i no perquè ja no es facin aquest tipus d’històries no estic d’acord que no es facin per qualque raó, mira la pel.lícula «The Artist» per exemple, que SI que imita descaradament aquell tipus de pelis i mira, ha guanyat Oscars i tot i de sobte tothom la veu i torna aestar de moda. Les coses tornen, els 60, els 70, els 80…. No em comparo, ojo, però l’art és art aquí, a França o a EEUU, no? Crec que si jo no hagués explicat res de lo de Fred Astaire etc, la història es sustenta com peça personal amb la meva manera de ser i fer i escriure. Pot agradar més o manco, però no crec que ningú veiés jna imitació de res, sino una història que passa als anys 40 amb músiques que poden recordar una època, no? No em volia explicar ni excusar, sino que em feia simplement gràcia els comentaris de Elaine i m’ha vengut de gust comentar, fins i tot m’han agradat les crítiques. Una aferrada!

  4. Microcalidad. Y me quedo corto.

  5. Àlex Tejedor, no fa falta t’excusis ni t’expliquis, faltaria més. Tu ja has fet l’obra, i això del teatre és així: pot agradar i pot no agradar. A mi no em va agradar la teva peça, però no passa res. Només dir-te una cosa: si aquest tipus de cosa ja no es fa deu ser per qualque cosa. La veritat és que jo trob que és del tot prescindible pel món en què vivim i pels temps que corren. L’art ha de servir, sempre, per expressar i transformar. I «imitar» les pel·lícules d’Astaire no crec que serveixi per res.
    Però és la meva opinió, només.

    Salut a tots.

    (La veritat és que sí que és agradable que aquest blog serveixi per debatre una mica…)

  6. excel-lent. tot molt bo. he vist tots els microteatres i cada vegada he gaudit moltissim.

  7. Hola, sóc l’Àlex Tejedor, l’autor, director, compositor i actor de Sergi & Irina, volia agraïr les paraules de sa majoria dels que han vengut a veure aquesta edició per a mi tan especial de Microteatre. Com diu la meva companya de repartiment, n’Alex (Alexandra Palomo) estam «xalant» molt fent ses funcions, i és molt satisfactori veure a la gent tan a prop i notar unes reaccions tan maques i espontànies. Volia també dir-li a Elaine Harper que gràcies per la crítia o l’observació sobre Sergi & Irina amb allò de que és una poc cursi i un poc pastisset, gràcies Elaine però crec que t’has moderat molt i t’has quedat curta. Veuràs, el nostre espectacle és bastant cursi i bastant pastisset, sens dubte, però és que està fet a posta perquè sigui així. És un sentit homenatge a les pel·lícules clàssiques dels anys 40 amb en Gene Kelly, Bing Crosby, Ginger Rogers, Grace Kelly, les músiques de Cole Porter, Noël Coward, George Gershwin, etc. Amb escenes que recorden a Rita Hayworth passejant i ballant i cantant amb en Fred Astaire per un jardí a la pel·lícula «You Were Never Lovelier» de 1942, per exemple. El tipus de pel·lícules amb les que jo vaig crèixer i em vaig enamorar del cinema, entre d’altres. Evidentment jo ni d’aprop ballo tan bé com Fred Astaire ni ho pretenc fer, però quan se’m va brindar l’ocasió de fer a aquests jardins una cosa així, i en Joan Porcel va proposar que fos de «Romanticisme» i a més, si podia ser, «Musical», vaig escriure un texte amb tots aquests elements i amb tanta sort que me’l van seleccionar. Està pler de tòpics i no inventam res de res. És un compendi de situacions clàssiques molt cinematogràfiques i teatrals que simplement volen recordar una manera de fer i entendre el Cinema i el Teatre que avui en dia ja quasi no es fà (excepte contades excepcions en Teatre sobre tot.) Una aferrada molt gran a tots i com he dit, gràcies per venir!

  8. Hola Pep,

    Jo no vaig interpretar les teves opinions com a ofensives en absolut. Però ara m’agrada l’anàlisis que fas, el trob interessant. Aquest microteatre no volia tractar el Romanticisme com a moviment social i cultural de mitjans XVIII i principis del XIX . És cert que Alfàbia és una ubicació pròpia d’una «Leyenda » de Gustavo Adolfo Bécquer. Potser la denominació Microteatre per romanticisme no hagi estat encertada ja que conté una dualitat que indueix a confusió. S’ha volgut parlar d’amor romàntic, de la cara agredolça de l’amor. I sí, hi ha una peça un poc cursi,»Sergi i…» Aquest cap de setmana la vaig veure per segona vegada. Mmmm… és un poc pastisset. Però bé, això ja ho dóna el fet de ser diferents autors, diferents visions… No és excusa, però pot passar. En qualsevol cas, les teves aportacions fan que hi hagi debat. Esper que no te perdis el pròxim Micro.

  9. A la fi un poc de debat en aquests comentaris tan unànimes. I jo m’apunt a la quasi unanimitat d’ells. Vaig gaudir molt d’aquesta edició de Microteatre, per jo és la millor edició i des de que els vaig descobrir a la presó no me n’he perdut cap, així que crec que puc xerrar amb coneixement de causa.
    Així que pos conc estrelles a aquesta edició
    PERÒ
    he de dir que la crítica de’n Javier m’ha decebut.
    De nou alaba incondicionalment i sense fonament tot el que fa la factoria Marta Barceló & Biel Jordà. Fantàstic que siguin amics, però d’aquí a escriure-ho en un nou mitjà amb ànsies de professionalitat trob que és passar-se.
    Sense dubtes les recomanam totes, la del Cabaret també, però no la trobam la millor.

    • Hola Francesc. Ja estic content que hagis gaudit molt del microteatre romàntic, i em sembla bé que no coincideixin els teus gusts amb els meus, però no que ho atribueixis a les meves amistats. Ho dic i ho repeteixo en veu alta: «El cabaret dels somnis vius» em sembla la millor de les sis peces. I res no té a veure que sigui de na Marta o de’n Biel, amb els quals em duc bé (no sé si ells me consideren amic o no, tampoc no m’ho he plantejat mai), però no millor que amb un parell de desenes de professionals del sector.
      Ignoro si tens molt presents els meus escrits, i no vull semblar pretensiós amb aquest comentari, que faig per al·lusions i no per res més, però a la columna dreta, abaix, trobaràs els arxius FanTeatre, allà on està tot el que jo he escrit de la que tu anomenes «Factoria Marta i Biel» i, només si et fa ganes o tens temps a perdre, podràs comprovar que ni de bon tros m’ha agradat tot el que han fet. I ho he dit sense problemes i està escrit.
      En qualsevol cas, tot són opinions, i no crec que no coincidir amb la teva faci d’aquesta pàgina un espai menys professional.
      Això sí, t’agraïria que quan posis opinions en boca meva, estiguessis segur del que dius. I no tindré cap problema, si tens prou interès, en enviar-te un mail privat amb tots els meus escrits passats, per si els vols repassar.

      En qualsevol cas, jo també recomano tot el microteatre en conjunt com a experiència global i perquè algunes d’elles són realment brillants.

      Salut i teatre.

  10. Elaine Harper,
    estic totalment d’acord que la peça 2 (Tot allò que…) és molt bona. Sí. És un gran homenatge al mestre Allen i especialment l’actriu Maria Rosselló ens regala una excel·lent interpretació. També compartesc que el Cabaret… és divertida, que té una música molt encertada (les millors lletres de cançó de totes les micropeces sens dubte) i està molt ben interpretada.
    D’acord. Però és cursi!
    Deixem de banda, idò, la de Woody Allen i la de Vivian Caoba (que tampoc no és cursi!). No em referia a totes.

    Això que dius que no he entès que aquí la cursileria és un recurs… mmm… no som coió, eh! esper no haver ofès a ningú amb els meus comentaris, però em reafirm amb el que dic. EN GENERAL crec que s’ABUSA del recurs FÀCIL de dur al terreny del CURSI allò que tracta de l’amor… o sigui, en altres paraules, crec que les peces potser no han sabut agafar per allà on tocava això de ROMANTICISME.
    Que per cert, per si algú ho ha oblidat, és un moviment artístic iniciat a finals del segle XVIII de caràcter fortament revolucionari i trencador amb les convencions socials de l’època i que cercava la ruptura amb la tradició, amb l’ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants. Jo no vaig veure això ENLLOC.
    Perdonau si algú s’ha sentit atacat, no era la meva intenció. La meva intel·ligència emotiva també s’hi va sentir en alguna de les peces. Especialment en una.

  11. No has entès res Pep, en aquest Microteatre la cursileria és un recurs, és una broma que els autors fan al públic. Vaja, llàstima que no ho hagis captat. Fora bromes, respect la teva opinió però no la puc compartir. Trob senzillament genial l’obra del jardí 2, un homenatge a Woody Allen que em va fer passar una estona fantàstica. Per no parlar del Cabaret dels somnis vius, original, divertida, bona cançó, bona interpretació…
    Tens raó en una cosa: l’entorn és una passada.
    I posa-hi humor, home, posa-hi amor! Un poc de romanticisme fa molt de bé en aquests temps que corren.

  12. Aquestes persones que ho troben aburrit i pobre en continguts val més que s’ho fagin mirar; és perque tenen pocs coneixaments de lo que és un treball escepcional per part dels autors, directors i actors, i a més de un treball perfecte i que no hi falta detall per part de la organització d’aquest Microteatre.

    Es coneix que aquestes persones no estaven als Jardins d’Alfàbia.

  13. Quina pena. Heu traslladat la superficialitat dels culebrots al teatre.

  14. Estic impacient perquè arribi demà. Les altres edicions han estat una passada i estic segura que aquesta també em sorprendrà. Només veure el microprograma, ja m’agrada 😉 Enhorabona a tots els organitzadors, autors, directors, actors i tots els que hi participen, és una iniciativa genial.

  15. Doncs jo crec que hi ha tres peces brillants: El Cabaret dels somnis vius, Tot el que sempre has volgut saber sobre l’amor… i Insomni d’una nit d’estiu.
    Un entorn meravellós i una nit realment agradosa!

  16. La pitjor de totes les edicions.
    Més que «per romanticisme» s’hauria d’haver dit «per cursilerisme».
    Esper que això sigui un miratge i que a la propera es compongui tot plegat, però em sembla que allò paradisíac del lloc ha embriagat els autors i directors i s’han deixat endur per obres fluixetes, evidents, pseudoromàntiques i autocomplaents. Per no dir que n’hi ha una que fa vergonya aliena…
    Però tot i així, gran iniciativa.
    Aprofiteu per fer coses arriscades i compromeses amb l’art i la cultura, per favor! Ho necessitam.

  17. L’escenari potent, les històries seductores, els directors exigents i els actors generosos.
    Els deus ho tenen fàcil per beneir el públic amb una preciosa història d’amor. Enamorar-se del microteatre, per romanticisme és possible!!! I recomanable.

  18. Molt aburrit. Pobre en continguts.

  19. No vos ho podeu perdre, aquesta edició de Microteatre es especial i no hi falta detall.
    Decoració especial, actors i directors extraordinaris i molt bona organització.
    Es molt recomanable, a més a un marc incomparable dels Jardins d’Alfàbia.

  20. excel · lent, de ca da vegada millor, us supereu dia a dia, quan acabeu una ja em ve de gust veure el següent ….

  21. Com ja ha dit en Matesanz, aquest Microteatre sorprèn i dóna una passa més enllà… sembla difícil de superar, però segur que aniran fent passes cada cop més grans!

respon a Antònia Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies