El Pueblo Español és un lloc estrany, que ningú no sap ben bé a qui li agrada com a concepte turístic-cultural. Als estrangers poc exigents, potser. Però com a escenari polivalent és d’allò més atractiu, i el Microteatre s’ha instal·lat aquest Nadal per dur a terme la seva edició més familiar: Microteatre per Fantasia. Una proposta que no és exactament infantil, sinó per a tots els públics i totes les edats. Un còctel d’experiències i de propostes eclèctiques, perquè al cap i a la fi tothom està de vacances i amb ganes de gaudir. Així que trobem de tot i molt als diferents espais triats per l’organització i els artistes, que ens ofereixen humor, aventura, terror, sàtira-clownesca, dansa i, fins i tot, surrealisme familiar. Però anem per ordre i una peça rere l’altra.
A Pinueve li sobren coses, encara que totes les intencions són bones. És una peça de dansa infantil, molt enginyosa i simpàtica, i no necessitava dels diàlegs perquè s’entengués. Només la mímica, el ritme de la música i alguna onomatopeia hauria bastat, i ens hauríem estalviat la terrible acústica de l’espai, que tanmateix ens impedí entendre res del que deien Carlos Miró i les dues nines, Martina i Júlia, que són un encant i unes magnífiques mini-ballarines. Tot i així és bufona i distreta. (Idea, direcció i coreografies de Carlos Miró).
Ens endinsem desprès a una enorme mansió victoriana per trobar-nos amb un terrorífic Moix gris. Bé, i amb una majordoma caucàsica anomenada Ekaterina, un científic boig amb aires de grandesa, el Senyor Mortimer, i la secretària Mary Mcavoy, sobre la que pivota aquesta divertida ficció de terror còmic, que amb un ritmàs, concepció d’slapstick fantàstic i uns actors compenetrats que s’ho passen millor i tot que el públic, resulta un dels moments més gratificants del recorregut. (Autor i director Sergi Baos; Intèrprets: Marga López, Alícia Garau i Bernat Molina).
Suspens en l’aire és la proposta conceptual i surrealista. Una mena de Kafka passat pel sedàs d’una entranyable quotidianitat, que barata la desagradable cuca molla per una altra transformació més etèria, que farà del nin Miquelet un personatge difícil de definir i mal d’oblidar. El problema és que tot i l’enigmàtic i delirant punt de partida, la proposta es queda a la superfície, no va més enllà de l’anècdota i mai no acaba d’enlairar-se. Bé, precisament això sí, però amb problemes de consistència dramàtica. Sorprèn, però no convenç. (Autor: Josep Mercadal; Intèrprets: Aina Cortès i Salvador Oliva; direcció col·lectiva).
A l’exterior, aprofitant un racó d’aires colonials, compareix L’ombra, transsumpte de El Zorro o de La Pimpinela Escarlata o de tants altres emmascarats de la galeria de llegendes cinematogràfiques, que s’enfronta en una divertida i esgotadora exhibició d’esgrima a un deprimit cavaller de la guàrdia. La complicitat entre els dos actors ja garanteix l’èxit de la proposta, que es beneficia a més d’unes acurades i àgils coreografies al servei d’un text ocurrent i polissó, que més que graciós és d’aquells que fan caure en gràcia tot allò que l’envolta. (Autora: Irene Niubó; Direcció: Ivo Erasmo; Intèrprets: Rodo Gener i Santi Celaya).
Les Illes orientals d’Al-Andalus és una senzilla comèdia mímica allà on res no és el que sembla, i que deixa en mans de dues bones actrius l’eficàcia còmica de la proposta, que avança discretament cap a una resolució curiosa i inesperada. Té bromes visuals prou eficaces, però potser li manca una mica de consistència al conjunt, que allarga massa el desenllaç. (Autor: Disperses i Jaume Xuia; Direcció: Jaume Xuia; Intèrprets: Maria Rotger i Mònica Fiol).
Ja l’havia vist en la seva versió llarga, però aquest exercici de síntesi que és Un ou! L’elogi dels diners, reducció de l’original a quinze minuts, em sembla el més destacat d’aquesta edició per Fantasia. Magnífics els dos clowns, flirtegen amb la crítica social adulta, amb la broma satírica d’una actualitat podrida, però sense oblidar el llenguatge planer i directe –mai no doiut- que cal adreçar als nins per embutxacar-se’ls i aconseguir d’ells la hipnòtica atenció que, entre rialles, només assoleixen de la canalla les millors històries. I aquesta inspirada en Anselm Turmeda, ni més ni manco. Molt bona feina, sí senyor. (Autors i actors: Camil Casanovas i Enric de las Heras).
Dissortadament no vaig poder veure Ella vendrà dels manacorins Núria Vizcarro, J.M. Albinyana i Jaume Gayà. Imperdonable. Però de tot d’una que tingui l’oportunitat hi aniré i afegiré el comentari.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris