Qui no hagi vist ‘Maria?’ de la companyia En Blanc, té ara una nova oportunitat, i no l’hauria de deixar passar. Srà dimecres 19 de setembre al Teatre Principal de Palma. Fa més de tres anys que es va estrenar (jo la vaig veure a Son Servera, poble natal de l’autora Marta Barceló) i ja ha voltat per tota Espanya. Deu haver madurat molt amb tot aquest temps sobre els escenaris, i fins i tot ha canviat una de les protagonistes. L’actriu menorquina Laura Pons ha substituit Aina Frau, que guanyà el premi Escènica a la millor actriu gràcies a aquest treball.
Però tot i els canvis que puguin haver, aquí teniu la crítica que vaig publicar llavors al Diari de Balears, perquè sempre servirà de referent.
Crítica del 09-06-2009
“Maria?” no és un muntatge sobre l’Alzheimer, sinó sobre la identitat i les dramàtiques conseqüències íntimes de perdre-la amb la patològica desaparició de la memòria. L’oblit dels records és una condemna cruel a la soledat, a l’aïllament existencial. Un terreny trist i malenconiós allà on Biel Jordà (aquí amb la impagable i imprescindible col·laboració de Marta Barceló en autobiogràfiques funcions de dramaturga) es troba d’allò més còmode. La nostàlgia i l’evocació emocional són els seus territoris creatius de referència i per excel·lència. Els que transita amb més solvència i convicció. Amb text o sense. Amb diàlegs o amb acrobàcies. Perquè el director de “Tempo” sap prémer les tecles del sentimentalisme sense perdre l’equilibri narratiu, sense caure en l’excés melodramàtic, tot i no renunciar al costumisme més emotiu i entendridor, que s’acosta sempre molt a la frontera de la llàgrima fàcil, però que s’escuda en l’autenticitat de les sensacions per no provocar el rebuig que sempre inspira l’artificiositat. I és que “Maria?” destil·la veritat. Probablement perquè la té i la mostra. Però això que sembla obvi i senzill no sempre és fàcil de transmetre. I és aquí que ajuda el magnífic disseny escenogràfic i lumínic. La representació d’aquest sistema neuronal en decadència. Aquest capet que es desfà. Aquesta vida que s’esvaeix per l’oblit. Un notable treball que crea l’atmosfera ideal per arrodonir un relat, d’altra banda, molt ben interpretat per tres actrius que encarnen moltes i a la mateixa persona. Però sobretot una Aina Frau magnífica. Esplèndida en el seu entranyable i corprenedor desconcert.
Hi ha molt de biografia familiar a l’obra. Fins i tot s’estrenà a Son Servera, bressol real de la llavor dramàtica del relat. El poble de la padrina. Però al capdavall la història esdevé universal, perquè tots reconeixerem moments, sentiments, gestos, complicitats… I és aquesta proximitat la que compensa alguns segments intranscendents, que de tan casolans, de tan domèstics, defalleixen en alguns moments pel que fa al ritme de la funció, però sense arribar mai a neutralitzar l’eficàcia emotiva del conjunt, que funciona a la perfecció i mai no es fa llarg. Principal defecte de molts melodrames sentimentals.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris