No és fàcil, però és necessari mirar cap a enrere i ajudar a escriure la història dels vençuts. L’altra la coneixem, ja l’hem viscuda. I no és qüestió de comparar o de fer exercicis maniqueus, sinó de recuperar la memòria, la dignitat d’aquells que la perderen sovint de forma tan injusta com anònima (davant la història, no dels seus redols íntims i ferits). I s’està fent, poc a poc s’està fent, i potser algunes ferides podran tancar-se alhora que s’obrin tombes. Mar de fons parla d’això. O més aviat dota de veu aquells records que en breu desapareixeran en vida, però que d’aquesta manera tal vegada no es perdin del tot, perquè els han compartit amb nosaltres. Els protagonistes amb els dramaturgs, i ells amb nosaltres. I de quina manera tan fascinant. Emotiva, corprenedora, contundent, intensa, divertida, paròdica; sí, sí, còmica tot i la temàtica. Per què no? I així, la crònica de la intrahistòria mallorquina de temps infames, en primeres persones, esdevé també entretinguda i lleugera, perquè és una festa de la llibertat, que arriba tard, molt tard, però a la fi arriba. I no arriba tota sola. Darrerament qualque cosa es mou. Hem dit basta, fins aquí, i són moltes les mostres: Només quan plou, Cavalls davall l’arena, Llum trencada, Els altres… Gràcies.
Mar de fons és magnífica. Un gran espectacle teatral a més de tot això altre. Àgil, imaginatiu, eclèctic en formes narratives i atreviments genèrics, amb alguns moments antològics per riure i plorar, que aquí no descriurem per no rompre la màgia inesperada amb spoilers. Però sí direm que tot flueix amb una elegància i una eficàcia exquisida, que la música en directe embolcalla les emocions i les transporta cap a sensacions d’allò més variades entre somriures i calfreds, i que els intèrprets són un luxe amb un festival de versatilitat que frega l’excel·lència en tot moment. Francament, espero que tothom la vegi. Els uns i els altres.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris