Jo soc un home del sud, un que de nin ha gaudit dels díes més bells de la terra, i que ha vist la misèria amb més nitidesa que en altres llocs»
Erri de Luca
Seré honest, desprès de donar-li voltes infructuoses a aquesta ressenya he arribat a aquesta conclusió, que és a la vegada el punt de partida. He provat d’escriure amb un mínim de rigor les raons per llegir aquest llibre, però no ha estat possible, m’agrada tot el que ha escrit aquest autor i m’apassiona el personatge de l’autor, del que xerraré al final. Una vegada posades les cartes damunt la taula crec que puc intentar apropar-vos «Los peces no cierran los ojos» del napolità Erri de Luca.
L’autor s’endinsa a l’estiu dels seus 10 anys per mitjançant els seus records contar-se a ell i a tot aquell que obri el llibre els fonaments de l’adult que serà. Si això fos un jaciment arqueològic a la primera capa trobaríem la decisió d’una mare aferrada a la seva terra i a les seves ferides, el descobriment de l’estimació cap a les dones, una jove promesa de les dones que un perseguirà tota la vida, la sempiterna pulsió dels homes per trepitjar als febles, als diferents.
L’autor torna a utilitzar el tò de la resta dels seus llibres, frases curtes, un estil concís i dens. Les paraules en aquest llibre tenen el seu pes que es mesura en responsabilitat. Tot es diu amb la decidida actitud de aquell que no considera la literatura un joc. El que narri en primera persona no és una casualitat, «havíem nascut desprès de la guerra, érem l’escuma que resta desprès de la tempesta». L’estil d’en Erri de Luca es forja en frases que duran una alenada, en la precisió dels moviments dels animals a on res no sobra.
Que hi ha a les altres capes? El segle XX. Aquell, en paraules d’Andrè Malraux, camió eriçat de fusells. L’escriptura d’aquest napolità és l’antítesi de la potmodernitat, tan estilística com ideològica. Erri de Luca explica que la seva vida ha estat prendre partit i que els matisos vindran més tard. Davant la multiplicitat de perspectives, la constelació de narratives o la literatura sobre la literatura, l’autor ens mostra que el temps que ens toca viure i la terra que ens acolleix són el nucli del que som, d’un temps, d’un país. En aquest llibre les coordenades són dues, sud i nord, i punt. Amics de Vila-Matas fugiu!
El llibre ens va guiant pels fonament ètics que marcaran a l’adult. Així De Luca ens descriu un món de silencis, un món en el que mitjançant les mirades i les mans, com a únic alfabet, fos possible conèixer als homes. És allò que feim i decidim fer el que ens constitueix, els fracassos i algun encert que de seguida oblidem, «A la foscor, l’intercanvi de salutacions es feia només amb vocals, les consonants no fan cap falta a la mar, l’aire les hi empassa»
Aquest és un llibre físic. Nadar, caminar descalç, escalar, pescar, besar, olorar, mirar, adormir-se. Verbs que ajuden a l’autor a expressar allò que pensava, el que li feia reaccionar, el que li provocava rebuig o desig. Una derivada d’aquesta línia que és una constant en tots el seus llibres és la importància de l’ofici, d’ensenyar, d’aprendre. Una reflexió sobre la dificultat de transmetre allò que un sap a un altre. Això produeix moments de veritable bellesa a on els gestos físics es barregen amb el temps : «i quan a la barca es veien les nostres mans, començava la recol·lecció»
Les pàgines d’aquest llibre mostren un diàleg tens i irresolt entre dues tendències de l’autor, la recerca de la soledat i la recerca d’una comunitat. Dialèctica que explicarà al alpinista i al revolucionari que no recorda aquells anys amb calculat cinisme, » Ens convertíem en molts, es reduïa la importància d’un mateix, vaig conèixer el pes i l’amplària del pronom nosaltres». Un llibre que és pura vida viscuda, a vegades bruta, lluminosa, desorientada. A on les dones, una altra constant de l’autor, són matèria d’admiració ja sigui per tot el que s’ha d’aprendre d’elles( la mare, la dona que amb la seva partida et destrossa la vida, la camarada ) i per la seva intrínseca bellesa.
Per posar-li un punt i final a aquest exercici d’apropar-vos una passió crec que amb raons, Erri de Luca aporta una molt interessant anàlisi sobre el neorrealisme italià, partint com sempre de la seva experiència, per a ell aquest cinema va mostrar Itàlia al italians, «el blanc i negre brillava per la suor en el front i no pels lluentons».
Erri de Luca als 18 anys partí de Nàpols per no tornar mai, deixant uns pares estimats i que l’estimaven, per lluitar cos a cos contra aquells que bombardejaven als civils a Vietnam, a aquells que acomiadaven milers d’obrers, aquells que desnonaven famílies, aquells que impedien l’accés a l’educació i a la salut dels obrers i les seves famílies. Va militar a l’organització revolucionària Lotta Contínua fins que els derrotaren, massa presoners a les presons. Ell diu que encara està en lluita fins que el darrer dels seus companys surti de la presó, si, encara hi són. Després de la desmobilització se’n va anar a l’Africa amb una organització catòlica per allunyar-se tot, d’ell mateix? Una malària va estar punt de complir de forma completa el seu objectiu. Més tard conduiria camions fins a la Sarajevo acorralada, o mostraria les vergonyes del governs demòcrates compartint amb els ciutadans de Belgrad les bombes de l’OTAN. Pel camí ha aprés hebreu i jiddisch i tradueix l’antic testament. Moltes vegades als Dolomites s’imagina com seria el món sense els homes.
Els canons diuen que el que ens ha d’interessar és l’obra i no l’autor, aquí envio a pastar als canons. Erri de Luca ens explica la seva vida i sovint ens explica a nosaltres mateixos.
fa moltes ganes