En anglès ho diuen més clar. Etimològicament fer teatre es jugar (play). I just això és el que ens proposa Assun Planas en la seva escenificació de L’illa dels esclaus de Marivaux. Un joc. Un joc metateatral. Un joc existencial. Una escenografia que sembla de mentides. Una joguina. I el públic ho ha de tenir clar: o juga o no juga. Però si no juga no hi fa res a la butaca. Si no entra en el joc tot li resultarà excessiu. Amanerat. Sobreactuat. Estem en territori commedia dell’art i l’histrionisme és part de la sàtira, de la broma, sense que això actuï en detriment del missatge. Perquè també és un conte moral. Ètic, fins i tot. Un dilema a debatre. Què faries tu si les tornes es canviessin? I si l’amo tirà i prepotent, superb i estirat fos obligat a intercanviar el seu paper amb el del seu esclau? Actuaria el servent com aquell ho feia abans amb ell? Venjança? És aquesta la veritable condició humana? Preguntes serioses servides des de la caricatura, des del distanciament d’un artifici còmic i clàssic, que ens permet riure i pensar. Accions gens incompatibles i del tot vigents, tot i l’edat del text (estrenat per primer cop l’any1725). Un entreteniment que convida a la reflexió i que diverteix amb les formes propiciant una més que satisfactòria sessió teatral. Arriscada i, per això, encara més interessant.
Tot el conjunt esdevé equilibrat i coherent. Una escenografia que emula el tauler d’un joc de taula – o per ventura un plató televisiu per jugar-hi, per fer un concurs, un reality…-. Una videocreació inicial (magnífica, de Miquel Àngel Raió) que ens dona pistes prematures – potser la vida és un teatret de titelles en mans de la providència, o no-. I unes interpretacions adequades. Molt físiques. Arquetipus d’un temps amb un missatge del tot contemporani entre mans. Coreografiats a l’antiga usança, però amb una energia gens renaixentista. Combinació de codis clàssics i de ben actuals. En especial en mans de la poderosa Júlia Truyol, motor còmic de la funció i benzina d’una trama que s’eleva quan ella ocupa el centre de l’escena. I tot plegat esdevé un divertimento substanciós que tant accepta una lectura de pur i lleuger passatemps, que ben bé podria agermanar-se amb les tan nostrades rondalles, com una de més profunda i analítica sobre els recons i plecs de les relacions humanes; i és en aquest sentit que fins i tot, prenent-me la llicència de fer un anacronisme extrem, podríem citar El show de Truman. Una pel·lícula que, atesa aquesta obra, ben segur hagués fascinat Marivaux.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris