un lloc de cultura peculiar

Jardí desolat 3: L’espera del Valhalla

Jardí desolat 3: L’espera del Valhalla

autor

No sé ben bé si es pot dir que una cosa no t’ha agradat si no l’has arribat a entendre. No sé si seria honest dir-ho, enlloc d’assumir la pròpia incapacitat i callar. Però el fet és que no es tracta només de que no hagi entès molt bé el que he vist – i no em refereixo tan sols a les dues o tres escenes interpretades en rus (sic!)-, sinó que tampoc no estic segur del que em volien dir o el que pretenien transmetre – més enllà de l’astorament progressiu de qui presencia allò a primera vista incomprensible- amb el llenguatge i les maneres emprades per dur a terme aquesta libèrrima adaptació de Les tres germanes txèkhovianes. Uns personatges que justet s’intueixen al rerefons de la proposta, però que si no fos pel context monogràfic del festival (i perquè els seus noms es repeteixen constantment) el més segur és que ningú no els hagués arribat a identificar en les seves estridents, confuses i escatològiques vicissituds domèstiques, de caire dramàtic i existencial, i transmutades a diferents famílies, diferents generacions i diferents cultures. Una dinàmica vertiginosa, a estones caòtica, estructurada al voltant d’algunes frases i idees rescatades de l’original, i alternades amb cançons diverses interpretades des del terrat escenogràfic per Poli Wants a Cracker a guitarra, clarinet i veu, i embolcallades amb un atractiu joc de llums i textures escèniques plastificades, que sofistiquen una proposta que, no obstant això, es queda en la façana avantguardista d’un teatre amb pretensions de modernitat, però que mai no arriba a traspuar la intensitat del clàssic referit ni tampoc a convèncer amb la transgressió pretesa de la seva maniobra formal. Potser, insisteixo, perquè mai no arribes a entendre les intencions reals de la proposta. Però això, en qualsevol cas, tampoc no pot computar com a mancança de l’espectador, sinó en tot cas com a demèrit de l’espectacle.

També vaig intentar cercar-ne camins relacionats amb la mitologia nòrdica suggerida al títol, però igualment em va resultar impossible establir cap relació entre l’infern costumista d’unes dones resignades a tudar la seva vida i el destí celestial dels guerrers víkings morts en la batalla. I estic ben segur, perquè sé de la coherència i la convicció creativa de Joan Fullana (aquí amb la complicitat i coautoria d’Albert Mèlich), que deu haver relació, o al manco inspiració, algun tipus de connexió de caire filosòfic o cultural, algun paral·lelisme o una intersecció que igualment se’m va escapar, i em va desconcertar fins a renunciar a la possibilitat d’assolir una opinió de conjunt sòlida i ben argumentada, i m’abocà a redactar aquest incòmode i sincer comentari en el qual reconec la meva incapacitat per jutjar un treball que no entenc, i sobre el qual només puc dir que no em va agradar, sense ni tan sols poder dir per què amb propietat.

 

Companyia: Projecte Quadre Dramatúrgia i direcció: Joan Fullana i Albert Mèlich Repartiment: Mercè Sancho de la Jordana, Maria Bauçà, Magdalena Tomàs i Poli Wants a Cracker.

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR