Les sessions

Tacte, sensibilitat, delicadesa, tendresa, bon gust, respecte, honestedat, dignitat, naturalitat… Son aquestes algunes de les qualitats narratives i expositives necessàries per assumir i afrontar una història com la que ens proposa “Les sessions”. Inesperades virtuts per a tots aquells que acudissin al cinema cercant morbo o frivolitat, humor negre o realisme escabrós. Sortiran ben decebuts, i jo ben content que així sigui, perquè estem davant una magnífica pel·lícula que parla de la intimitat d’una persona discapacitada – i real-, i no d’un experiment o un espectacle antropològic o fisiològic pensat per alimentar la curiositat morbosa o excitar la imaginació dels consumidors d’erotisme malsà.

Aquest és l’argument del film, basat en l’experiència i els escrits autobiogràfics del periodista i poeta Mark O’Brien: el desig d’un home de 38 anys, sense mobilitat i lligat de per vida a un llit i a un pulmó artificial,  de perdre la virginitat amb l’ajuda d’una terapeuta i l’assessorament d’un capellà.

Un tema delicat, que de tot d’una es presta a la broma fàcil, al comentari ocurrent i groller, insensible, i que segons el seu tractament pot atemptar contra la dignitat d’aquesta persona; però que abordat amb sensibilitat i respecte pot resultar un retrat d’intens calat emocional i de gran bellesa humana. I afortunadament aquest és el cas de la pel·lícula de Ben Lewin, aclamada pels seus valors i la seva poesia de la dignitat per tot arreu on s’ha projectat, rebent tota mena de reconeixements i premis. Tots ells merescuts. Sobretot pel que fa referència al treball del protagonista John Hawkes (“Winter’s bone”). Una autèntica exhibició interpretativa, ja que amb els ulls i la veu com a únics aliats és capaç d’assolir la complicitat de l’espectador, de transmetre tota mena de sensacions i d’adoptar diferents registres que van de l’humor a l’autocompasió, de la vergonya al penediment, de la resignació a la por, la il·lusió, l’esperança i l’amor. I tot això sense moure ni un múscul del cos, literalment.

Però tot i que aquesta portentosa interpretació eclipsa tot allò que l’envolta, cal no descuidar-se de lloar la feina de Helen Hunt, que brilla en la seva esplèndida i nua maduresa fent ús d’una espontaneïtat que marca el to de la història. Un fet necessari que, d’haver fracassat, hagués derivat el film cap a unes contrades genèriques molt diferents i en cap cas tan eficaces, interessants i emotives com les finalment proposades. I és que res no s’oculta perquè no hi ha res a ocultar. El sexe és sa, bonic i necessari, i no cal disfressar-ho ni maquillar-ho ni molt menys censurar-ho per no ferir unes sensibilitats, que de sentir-se ferides res no tenen a fer davant la pantalla en què es projecta “Les sessions”. Així, el sexe a la pel·lícula és explícit, però molt més poètic, molt més sensible, molt més íntim que no eròtic. No és material per a voyeurs. És terapèutic, és iniciàtic i és bonic. El morbo, ja ho em dit abans, no té cabuda en aquest film. I Helen Hunt, en el paper d’una estranya professional a cavall entre la psicologia i la prostitució, una mena de terapeuta de sexologia pràctica aplicada, fa un paper esplèndid que traspua l’honestedat, l’equilibri i la sensibilitat que el relat necessita, ateses les seves particularitats argumentals, per assolir el contrast necessari que exigeixen els personatges, però sense abandonar el realisme en benefici de l’esperpent. Una frontera que també aconsegueix no traspassar, tot i que la trepitja en més d’un caricaturesc moment, l’entranyable personatge del capellà (William H. Macy). Un home ple de contradiccions morals, que potser l’església entendria com a debilitats, però que finalment són superades per una causa humana i generosa. Mai no compassiva, sinó més aviat comprensiva.

I a sobre de tot això, alguns dels poemes originals de  Mark O’Brien són realment preciosos.