Els clàssics són els fonaments que tot ho suporten. Amb ells fem de tot, perquè tot se justifica en nom del seu prestigi. Son massa bons com per fer-los malbé. Però això, que no sempre és cert, perquè n’hi ha que els destrossen, m’inspira una reflexió. Són els clàssics una excusa idònia per experimentar, per fer provatures? Per fer el que no ens atreviríem amb una base textual nova, contemporània, sense la solidesa del talent intemporal, sense el prestigi de l’admiració incondicional? Ho deixem aquí, però no sense abans dir que Les Dones sàvies d’El Maldà és un muntatge divertit i força entretingut, amb moments còmics espatarrants, que m’ha empès a fer aquest pensament crític, però que no necessàriament ha estat així perquè en sigui un mal exemple o un cas d’aquells que esgarrapen l’original. Ni molt manco. Només volia dir, amb motiu d’aquesta producció, que fins i tot els clàssics tenen un límit.
Dit això, vull aplaudir la feina (feinada) de dos formidables actors, que fan de la seva esquizofrènia polivalent tot un espectacle d’hilarant comicitat. Un tour de force formidable que els porta de la sensibilitat i el matís a la caricatura més estrambòtica i histriònica. Tant és així que acaben mostrant els darreres, en un altre encert humorístic, fent metateatre de tramoia amb alguns detalls “en off” molt divertits. Realment fabulosos Enric Cambray i Ricard Farré. Un joc mil·limètic de posada en escena pallassa amb les dosis justes de sarcasme i espai, fins i tot, per quatre pulles de controvertida actualitat.
Els vostres comentaris