“Quan els polítics fan riure, els humoristes hem de fer política”. Bastaria aquesta frase, pronunciada pel personatge principal, per definir allò que és L’Editto bulgaro. Basada en uns fets luctuosos – democràticament parlant – que donen peu a la paròdia i, sobre tot, a la sàtira política. El muntatge de La Calòrica, ideat per Joan Yago i dirigit per Israel Solà, és un homenatge als humoristes que al llarg de la història han esdevinguts denunciants d’una realitat que trobaven s’havia de canviar. Sobre ells orbita aquesta comèdia, a ells està consagrada. Berlusconi – com a exemple i essència del censor i/o el mafiós – és el bufó (amb poca gràcia) i els bufons són els servidors públics; un intercanvi de papers, cada cop més necessari davant l’omertà imposada, que en aquest cas es personifica en tres màrtirs televisius de la Itàlia de les darreres dues dècades: Michele Santoro, Enzo Biagi i Danielle Lutazzi. Tres presentadors ‘fulminats’ i vetats arran d’una roda de premsa que Il Cavaliere va donar a Sofia ara fa 11 anys, el conegut com a l’esmentat editto bulgaro.
En una proposta profusament documentada (i en qualque moment excessivament discursiva) Xavi Francés, Arnau Puig, Marc Rius i Aitor Galisteo es transformen en Lutazzi i Berlusconi, i també en Dario Fo (el millor moment de l’obra) i en representants de la societat italiana més caduca – tres dones que aporten la vessant paròdica, que per a jo és aquella que menys funciona -. Amb un ritme trepidant i una modesta posada en escena, repassen la trajectòria de l’ex primer ministre – negocis, connexions amb la màfia, la creació de Força Itàlia, el bunga-bunga – estirant la hilaritat, l’escatologia, el patetisme… i sempre resultant incisius, divertits, reveladors, pedagògics fins i tot.
S’agraeixen obres d’aquesta mena, que ens recorden que entre les funcions de l’art (i del periodisme, clar) estan les de remoure i provocar.
Els vostres comentaris