No estam davant una obra fàcil; de fet, el teatre no hauria de ser fàcil mai. ‘L’arquitecte i l’emperador d’Assíria’ és histriònica i provocadora -com el seu autor, Fernando Arrabal, a qui diuen l’ha agradat- i també surrealista, excessiva, erudita, poètica, dura, salvatge, orgànica… Una reflexió, gruixada per moments, sobre el poder polític i les injustes situacions que genera; sobre l’eclesiàstic (aquesta part se’m va fer llarga), que és com el polític però pitjor perquè fa xantatge amb la moral, i especialment, sobre el poder, opressiu en massa ocasions, que exerceixen les persones en el seu íntim redol, i aquest és el que més m’interessa en el desenvolupament de l’obra. M’atrapa la relació entre els personatges, el fet que res sembli el que pareix a primera vista, la dependència, malaltissa, la simbiosi, el joc de miralls deformats que es produeix… la vehemència com es manifesta tot plegat i com brilla aquesta en mans de dos actors -Joan Manel Vadell i Guiem Juaneda- en estat de gràcia. Més enllà de copsar l’essència del teatre pànic -moviment al qual pertany el text original-, d’expressar la por, de manejar l’humor i la intel·ligència i la confusió, Jeroni Obrador ha clavat el càsting. Impacten les transformacions de Vadell i l’energia de Juaneda, convenç la seva coordinació i la química que exhibeixen a l’escenari.
No sé si m’atrevesc a recomanar la peça sense filtres. En tot cas, estic segur que és apta per un públic sense prejudicis, disposat a llançar-se fora flotador a una experiència ‘diferent’.
Els vostres comentaris