Arriscar és un risc, i els riscos s’han d’assumir quan es tradueixen en resultats insatisfactoris. I aquest és el cas de La revolució de les coses petites, que té el mèrit de no prendre els camins més senzills, però que acaba perduda per les contrades d’un transcendentalisme existencial que mai no acaba de convèncer, ni de transmetre les emocions que suggereix o provocar les reflexions que pretén. I és que tot plegat esdevé una mena d’exercici coreografiat, massa artificial, que no esdevé creïble ni en clau de ficció. Apel·la a molts de recursos i referents, que van des de la mímica a la reiteració textual, del Gran Hermano al meta teatre, però sense aconseguir que els personatges, la seva existència malaltissa, arribi mai a interessar del tot al públic, que en cap moment empatitza amb allò que veu a l’escenari. Un distanciament incompatible amb qualsevol tipus d’emoció, tot i l’alt voltatge de moltes de les propostes que ofereix el text.
El punt de partida no pot ser més oportú en temps de confinaments i estats d’alarma, ja que es planteja la reclusió domiciliaria per objectar contra el sistema, contra el model de vida social que ens esclavitza i assumim com autòmats, però tot i que s’entenen les intencions, el cert és que no ens arribem amb la intensitat necessària els estímuls que ens haurien de punyir per reaccionar, i activar així l’esperit crític que l’obra aspira a sacsejar.
Els vostres comentaris