un lloc de cultura peculiar

La part bona de les coses

La part bona de les coses

autor
usuaris

No us deixeu enlluernar pels Òscar. Hores d’ara encara en fase de candidatura. Vuit són moltes nominacions i no n’hi ha per tant. La part bona de les coses no està malament, això és cert. És distreta i agradable, però ni de bon tros és la pel·liculassa que ens volen vendre. De fet, tot i ser simpàtica, incisiva i atrevida en alguns aspectes, lleugera i àgil, que no és el mateix, i emotiva i divertida en més d’un moment, la veritat és que és molt més convencional del que sembla i, sobretot en el tram final, deriva cap a terrenys d’allò més transitats i previsibles, contradient així bona part de les intencions que insinuava des del seu punt de partida, i resultant el seu desenllaç un més dins del rutinari gènere de les estereotipades comèdies romàntiques. Una decepció per culpa de les excessives expectatives, quan en realitat és amable i es pot veure amb gust. Però poca cosa més.

David O. Russell (Tres reyes, The figther) sap fer coses més interessants. De fet aquesta és la seva feina més irrellevant, la més impersonal i la menys arriscada, tot i haver escrit el guió ell mateix. És com si hagués volgut fer las paus amb la indústria, on no és precisament el més popular dels directors a causa del seu borrascós temperament. I això que el punt de partida té ingredients que permeten esperar altres coses. Uns altres conflictes que ajudin a construir una relació diferent, tot i que emmarcada en la comèdia sentimental, que sempre condiciona l’esdevenir dels fets. Però més enllà del dibuix inicial dels personatges, traumatitzats ambdós per qüestions emotives que els han incapacitat socialment i psicològica, fins al punt de ser inhabilitats professionalment (ella) i tancats (ell) a una institució psiquiàtrica, la resta no aporta gaires novetats a la col·lecció de llocs comuns del gènere, i recull d’una manera o d’altre tots els tòpics que el defineixen. És a dir, els entranyables secundaris -amics i familiars que exerceixen de comparses o de contrapunts còmics, segons el cas-, els equívocs sexuals o les patinades emocionals, que alternen els moments graciosos amb els corprenedors, i l’inevitable moment sentimental amb frustració parcial i gir romàntic del darrer minut, que tot i que no pot sorprendre ningú, sembla una concessió necessària per als adeptes a l’almívar, que en cas contrari girarien cua a la recerca d’una nova Pretty woman a l’alçada de les seves expectatives, la qual cosa no es pot permetre cap producte comercial que aspiri a ser-ho.

I d’això, que consti, no hi tindríem res a dir si no fos perquè aquesta no era la guerra de David O. Russell, i d’alguna manera som nosaltres, els seus admiradors de fins ara, els que ens sentim estafats. On són les seves arriscades apostes visuals, la seva direcció impetuosa i visceral, el seu sentit del risc formal? Només la poca traça voluntària en la planificació del ridícul ball final, estèticament pobre i coreogràficament ortopèdica, que conjuga amb la idèntica poca traça dels ballarins, i que per aquest precís motiu esdevé un divertit acudit sense paraules, demostra que el cineasta és capaç de ser creatiu i de parlar amb les imatges molt més enllà d’il·lustrar correctes, acurades i ensucrades històries fetes a mida d’un gran públic que mai fins ara semblava haver-li preocupat. Per fer això, Hollywood ja té mercenaris abastament. I que ell sigui un és una lamentable tudada de talent.

No obstant això, la pel·lícula té prou coses a destacar. Alguns diàlegs són molt enginyosos i força divertits de tan ingenus o absurds, segons el cas. I també les convincents interpretacions. Robert De Niro feia temps que no estava tan mesurat. I els dos protagonistes, Bradley Cooper i Jennifer Lawrence, es reparteixen amb encert el pes del relat. Sense estridències, amb espontaneïtat i amb un cert carisma polissó. Eficaç, sens dubte, però molt polit, tot molt controlat. Massa. Tant que hi trobem a faltar mala llet i una certa dosi de bogeria amarga que els faci més creïbles, més humans, amb problemes i tristors reals, i no tan amargament entranyables com ho són els remugadors dels contes de fades. Massa equilibri per ser uns desequilibrats. O potser el missatge és: “l’amor tot ho guareix”. Llavors, pitjor encara.

Posats a triar amors disfuncionals, em quedo amb Benny & Joon (Jeremiah Chechick, 1993). Menys ambiciosa, més innocent. Menys pretensiosa, millor.

Director: David O. Russell Intèrprets: Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert DeNiro, Chris Tucker.

 

3 comentaris

  1. Ido jo tampoc he entès la pel·licula. El tipus, era bipolar abans de trobar a la dona a la dutxa amb el mestre de història o hi torna per que l’hi troba? Tothom que troba a la dona a la dutxa amb el mestre d’història, s’hi torna bipolar? I si en lloc de trobar-los a la dutxa els troba a la cuina… ens tornarem tripolars o quatripolars…??? L’al·lota, te cap malaltia per que vulgui superar la mort del seu marit tenint relacions sexuals amb els companys de feina? Si es que sí, com es diu la malaltia? Te cura o no? Quant estigui amb el bipolar al llit, ja estara curada o voldrà dir que te un altre brot de la malatia?
    Cony, si a la fi acaba con totes, que es casen… una altre pel·licula americana embafadora de final feliç

    • Ahí le has dao! Y al final solo se trata de disfrazar de trascendente una película comercial como todas, y así además de dinero ganan premios.

  2. una altra que no has entès

respon a XAXIS Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies