La note d’à coté

Cabaret en primera persona. Catarsi musical i existencial d’Alfonso de Vilallonga, el qual s’ha fet un espectacle a mida que, en clau de paròdica autobiografia, li permet no tan sols fer música i cantar, que és el seu reconegut i guardonat ofici, sinó també dirigir, escriure i sobretot interpretar text, que no és la seva especialitat ni el seu millor talent natural (incís reflexiu crític: la nota equivocada del muntatge és per ventura més verbal que no musical). De fet és aquest el punt feble d’un espectacle molt més líric que no teatral, la manca de consistència del qual queda maquillada per una diversió llibertina, polissona, descarada, grollerona, ocurrent i còmplice, molt cabaretera de Paral·lel, que ens regala un entreteniment simpàtic i àgil, molt agraït, però intranscendent i ximplet en molts d’aspectes. Incisiu, però inofensiu. Tot i que es pretengui introduir alguna píndola d’actual controvèrsia ideològica amb moments aïllats, i atès el conjunt gairebé descontextualitzats, com ara la còmica proclama anti-independentista interpretada a l’ukelele. Però aquestes mancances globals, que potser li resten solidesa a la proposta, es compensen amb l’encertat càsting que envolta el protagonista, i que aporta la frescor i l’espontaneïtat que necessiten aquests tipus d’espectacles. Cadascú a la seva manera, perquè Mònica Lopez, de gran recorregut als escenaris, “la Shica” i Antoni Comas aporten textures i colors molt i molt diferents, però fan que el conjunt funcioni com a passatemps ideal per gaudir, sortir, sopar i oblidar en un bon vespre de cap de setmana.