Son anys de freqüentar teatres, però fins ara encara mai no havia perseguit un actor pels carrers pel tal de veure la seva interpretació, d’escoltar la seva història; per presenciar la funció. I això és el que proposa La nit just abans dels boscos. Teatre fora del teatre, pels carrers sense ser un cercaviles. Un actor rodamóns, un drapaire que ens aborda a una cantonada: – Teniu, foc? -; i a partir d’aquí ens adopta com a companyia existencial, com a còmplices de la seva filosofia, com amics improvisats amb els quals compartir tristors i frustracions, il·lusions i utopies, intimitats i una idea sociopolítica d’allò més excèntrica però, què carai, que acaba per fer-nos pensar. Fins i tot ens inquieta, de tan delirant que és. Tant contundent com absurda per enfrontar-se al frenopàtic que anomenem món.
Morts de fred, això sí, perquè el Molinar és ben a prop de la mar i el vespre era poc amable; però Oscar Muñoz, l’indigent, l’intèrpret, ens captivà. Incomoda una mica al principi, es guanya la nostra confiança de tot d’una, i amb un control excepcional del timing narratiu, com un mestre de cerimònies urbà, de barriada, acaba convertit en l’amfitrió perfecte d’un vespre estrany, mig anarquista mig sonat, meitat somiador meitat desheretat; compendi de tots i de ningú. Un bon interlocutor amb moltes coses a dir, més de les que sembla a primera vista, i que convida a una reflexió més enllà d’un entreteniment, la qual polsa les tecles del cinisme, de la denúncia, de la solidaritat i de l’egoisme, de la complicitat, de la comèdia golfa, del melodrama social… Molta cosa i molt ben estructurada dins un caos que no ho és tant, i que en format de conversa monologada resulta ser una experiència tan agradable com ara interessant. És bona La nit just abans dels boscos (bonic títol).
I gràcies per la cervesa. Salut.
Els vostres comentaris