De vegades cal estar una mica boig per trobar-li sentit a la vida. I a la mort. Sovint ens hem d’allunyar de la raó per pensar amb lucidesa. I aquesta reflexió pictòrica del Bosco al seu dramàtic quadre homònim ha inspirat l’enginy de La calòrica en general i de Joan Yago en particular, que l’ha convertida teatralment en metàfora existencial per disseccionar un periple vital (el nostre, el de tots) que sovint sembla d’allò més absurd. Només cal mirar al nostre voltant quotidià per veure que vivim a un món de sonats i a una societat desequilibrada que cada dia se sembla més a un frenopàtic allà on tots ens relacionem, però egoistament aïllats els uns dels altres guiats pels nostres interessos. I aquesta qüestió de caire gairebé filosòfic, plantejada des de la desesperació del bufó i l’esperança utòpica dels desheretats, amb maneres de commedia dell’arte i estètica de tèrbol romanticisme, és el més interessant de la funció, encara que el discurs sigui a estones un punt confús i el conjunt en alguns trams trontolli amb un desenvolupament tragicòmic una mica repetitiu. Res que no puguin enlairar els intèrprets amb un treball més físic que psicològicament matisat, encara que força eficaç, i aprofitant bé un espai escènic molt vistós i atractiu per a contextualitzar el caos, que en alguns moments és excessiu i en uns altres el millor del muntatge.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris