La meva paciència té un límit

M’encanta l’obra de Jesús Moncada. Un narrador català extraordinari, amb un món narratiu propi al voltant d’un món real que era també el seu. El poble de Maquinensa, avui oblidat sota les aigües d’un pantà. És fascinant i molt recomanable. Tothom l’hauria de llegir, i en canvi no tothom el coneix. El seu reconeixement no és proporcional als seus mèrits literaris. De manera que si “La meva paciència té un límit” aconsegueix tot i que sigui que es desperti la curiositat del públic per la lletra de Moncada, aquest espectacle ja haurà fet la seva feina i cada espectador encuriosit en sortirà guanyant.

Però tornant al teatre, val a dir que el narrador català mai no va escriure aquesta disciplina, i aquest era el repte principal de Lluís Colom com a dramaturg adaptador i director d’escena d’aquest muntatge. Una assignatura, convertir la narrativa en teatre, que li ha quedat pendent, perquè el conjunt s’assemblà més a una lectura dramatitzada que no a una versió teatral dels textos triats. Tres contes del llibre Calaveres atònites que, tot i els esforços de Joan M. Pascual en un eclèctic tour de force, mai no arriben a enlairar-se en forma teatral, a tridimensionalitzar-se de bon de veres ni còmicament ni dramàtica com per a seduir l’espectador, ni a envair l’espai escènic, que a través de l’etèria quarta paret intenta estendre’s  fins a la platea atribuint-nos als espectadors el punt de vista d’uns personatges implícits i contínuament al·ludits. De fet, són els moments explicatius assumits pel mateix Colom en funcions de mestre de cerimònies, i al marge de l’obra de Moncada, els que millor funcionen teatralment. Els que aporten breus instants de sal i pebre a la monotonia del monòleg literari, perquè utilitzen recursos escènics, senzills i directes, còmplices i polissons, que insuflen vida a una lectura no llegida, que se sustenta per la solidesa de la construcció i la riquesa del llenguatge, però no per la proposta escènica.