Al teatre mai no s’estrena la darrera versió. Cal enfrontar-se al públic i revalidar-la, rodar la feina, que sempre pot polir-se, podar-se o redescobrir-se. Són espectacles en viu i per tant són vius, evolucionen. I La marca de Caín, de la companyia Teatrèmol, ho necessita per funcionar com cal. Cosa que sens dubte passarà, perquè els ingredients són molt bons, tot i que encara s’han de sincronitzar del tot, d’ajustar i d’harmonitzar, per assolir amb el conjunt el que només aconsegueix en algunes de les millors parts de l’espectacle.
Tejedor, autor sobre el paper i l’escena, aconsegueix uns plantejaments desconcertants molt estimulants, i que acompanyen tot el relat com un tel soterrat d’inquietud sota els peus dels personatges que mai no els abandona. Manté en tot moment l’atenció del públic, que veu venir el drama i no sap ben bé d’on, mentre el director el dosifica i administra poc a poc amb saviesa i un notable coneixement del ritme narratiu. Però en canvi, en el darrer terç de l’obra peca del contrari, i tot resulta massa discursiu, amb subratllats i explicacions redundants que ens repeteixen el que ja sabem o intuint. Des de diferents perspectives, és cert, però repetides al cap i a la fi. I el ritme ho pateix i la duració esdevé excesiva.
A destacar l’enèrgica espontaneïtat de Laura Andújar, catalitzadora del drama, i que fins i tot defensa alguns moments que denominarem de caire més místic, que no arriben a encaixar.
Els vostres comentaris