La maledicció

Tot el ‘Shepard’ que he vist i llegit, comptant els seus guions, no em dóna per aventurar-me a un anàlisi acurat de la fidelitat que guarda l’adaptació de Lluqui Herrero al Curse of starving class original, un text colpidor que va caure a les meves mans per atzar fa uns anys. Però crec reconèixer l’estil directe, l’essència dels personatges – perdedors al límit – i un paisatge hostil que ajuda a crear una atmosfera enrarida, malaltissa.

Sigui adaptació o inspiració, La maledicció és un exercici tan valent com efectiu, un muntatge que va creixent sobre una estructura narrativa sòlida, una cadència perfectament pautada – i marcada per les entrades i sortides dels personatges a escena i per uns apunts musicals molt aconseguits -, un bon aprofitament del espai, auster, i unes interpretacions magnífiques. I és que la directora es va garantir una bona porció d’èxit amb la tria dels actors – cinc dels millors dels que tenim a ma –. Impecables Sergi Baos, Xim Vidal i Xavier Frau; commovedora Margalida Grimalt – el seu monòleg del final del segon acte és memorable – i perfecta Agnès Llobet, com sempre. A partir d’aquestes bases, Herrero decideix parlar-nos de la família – una xarxa que es va desteixint al ritme de les emocions que surten de l’estómac, i de la ràbia -, de la casa com a refugi, més sentimental que físic, i del territori – moneda de canvi; tot plegat per conformar un mapa de desesperació, anhels, frustració… un retrat tel·lúric, i tansportable a l’actualitat, de part de la condició humana.
Per ventura hi ha qualque digressió excessivament literària (que particularment no me molesta) i tal vegada Grimalt pot semblar massa jove per ser la mare de Frau, però en tot cas són aspectes accessoris que per res impedeixen gaudir d’un conjunt que ens acosta al bon teatre, almenys a allò que jo li deman al teatre.