Metateatre dins metateatre. No sé quantes capes en té aquesta gavina d’Alex Rigola, però són moltes. Txékhov era naturalisme pur. Gairebé hiperrealista, a part de nostàlgic i sempre un punt crític i desencisat, per dir-ho suaument. Però el director català porta aquest costumisme existencialista a un realisme reflexiu que converteix la funció en una exposició d’anhels, frustracions, il·lusions, incapacitats, somnis i malsons, que mesclen ficció i vida real, sovint en primera persona singular i autèntica, i acaben per embullar de tal manera la narració (que segueix fil per randa el camí de l’original), que ja no importa el que és o diu un personatge ni si és l’actor el que parla d’ell mateix. Vida i teatre es converteixen en el mateix, i sense quarta paret, perquè el públic també en formi part.
Molt, molt interessant, l’experiment, i entretingut i, fins i tot, emotiu en l’única concessió a la declamació teatral a l’antiga usança, la de Mel Salvatierra tancant la funció amb el monòleg de Nina. Bonic, tot i que no és aquest l’adjectiu que Txékhov o Rigola voldrien sentir en parlar de la seva obra.
Els vostres comentaris