La comèdia dels errors

Rellegir Shakespeare, adaptar-lo, fer-lo vigent, o simplement comprensible, i fer-ho bé, és clar… em sembla tot plegat una empresa complicada.
Pitus Fernández – amb una adaptació bastant fidel (escrita a quatre mans amb Salva Oliva) i una direcció no exempta de risc, ha fet el més difícil: que un text amb tanta trajectòria – és més que probable que el d’Stratford-upon-Avon ja es basàs en les comèdies de Plaute per escriure’l – tan transitat, un relat que ens han mostrat més del que creiem (se n’han fet pel·lícules, musicals, òperes…), resulti eficaç, sorprenent, i en segons quins aspectes fins i tot sembli original.
L’inici, mostrant unes caretes efímeres, de broma, ja anuncia l’essència i el to; conservant l’absurd de l’original, però fent aturades en el surrealisme, intentant convocar la rialla més enllà de les confusions subratllades, dels malentesos, del jocs de paraules, del permanent embolic, de la bogeria que ens proposa una història de dobles identitats, de convergències teòricament impossibles entre passat i present. És en aquest esforç per aportar més del que està escrit fa segles on el muntatge força la màquina: exprimint les possibilitats còmiques d’uns actors inspiradíssims (en especial Lydia Sánchez i Rodo Gener) però també duent qualque personatge a uns límits que no sempre funcionen i abusant de l’astracanada en determinats moments.
D’allò que conta La comèdia dels errors, més que el sainet sobre les equivocacions, m’interessa el que deixen entreveure les relacions personals i socials que s’estableixen; els conflictes home-dona, amo-esclau, nadiu-foraster, administrador de justícia-administrat… on els romans, Shakespeare i també el director d’aquesta adaptació expliquen més del que sembla en superfície. I del (entretengut) vodevil en sí mateix, em qued amb el ritme, en continu in cescendo, amb els moments musicals, irreverents, i amb el deliri que envolta els darrers quinze minuts.