S’ha de pair. Després de les hòsties convé reposar. Per ventura per assumir que tu mateix podies haver estat un dels dos personatges protagonistes. Tal vegada per assimilar que la vida pot ser molt cabrona, que es poden conjurar factors incontrolables, inabastables… que l’atzar, o allò que anomenem atzar, o qualque cosa similar, també pot condicionar el que ets i el que vius, però sobre tot, que les circumstàncies ens modelen: la classe, social, les eines que vas tenint al teu abast, les decisions que altres prenen per tu, els valors, apresos i inherents, el caràcter, que poques vegades és innat, la personalitat, que es va construint.
La classe, la que ha escrit Sergi Baos allargant la història amb la que va guanyar el primer torneig de dramatúrgia que organitza Toni Gomila, la que ha dirigit Albinyana, és duríssima i delicada al mateix temps; un in crescendo, un edifici emocional amb finestres que no deixen d’obrir-se, un exercici de múltiples arestes, el relat de la història de dos amics al llarg dels anys, amb mil capes, amb meandres i trampes i dos actors de primera (Óscar Múñoz i Rodo Gener), que traspuen veritat en cada registre, en cada escena, en cada mirada, quan criden i quan riuen i quan entre en conflicte i quan es confessen.
Podria posar-li un emperò en la part final del muntatge, un ‘jo això no ho faria així’ que no detallaré per no rebentar la trama, però seria una anècdota per a una peça que em sembla contundent, bella, atrevida, redona. Esperem que giri tot el que es mereix.
Els vostres comentaris