La cita

Sense grans pretensions, i dins del petit format que exigeixen les circumstàncies, La cita de La Fornal proposa una modesta, discreta i a estones divertida aproximació al món de la parella, al sempitern al·lot coneix al·lota, al ni amb tu ni sense tu, als estereotipus de parella, als amors a primera vista… o segona o tercera, i als tòpics de la fortor i la convivència I en general; però sobretot a les mentides, que poden ser tantes i tan variades com a persones hi ha al món cercant companyia. Un text sense gaires sorpreses que, amb una agradable música de guitarra en directe que acompanya i alleugereix, avança cap al lloc comú per demostrar que potser sorpreses no n’hi ha perquè ja no en queden, en aquest terreny argumental que sens dubte és el més transitat de les darreres dècades. I aquest és el problema, que no trobem res de nou ni en la forma ni en el fons – l’atractiu inicial del músic narrador s’exhaureix als pocs minuts-, i les possibles reflexions que l’espectacle pugui suggerir sobre l’amor o la infidelitat, sobre la insatisfacció o els desitjos; o l’efecte mirall en aquells que s’identifiquin, o els somriures que algun moment interpretat amb encert ens puguin inspirar, perquè els actors estan bé, no deixen de ser sensacions repetides, idees reiterades, recursos coneguts que no ens aporten gaire cosa; i tot plegat acaba per convertir-se en un passatemps intranscendent que fa voltes sobre ell mateix sense arribar a concretar cap discurs. Ni complaent ni contundent, ni crític ni resignat. És més un retrat innocu d’uns fets emocionalment quotidians al parc que no un posicionament davant el sempre controvertit tema de les relacions sentimentals.