La paraula és l’element principal de La banqueta, el seu atractiu, el reclam. Sembla una obvietat – el teatre no és paraula? – però avui en dia no ho és. Uns diàlegs perfectament enllaçats, picats, gairebé coreografiats per dos bons actors – Ricard Borràs (un català de Mallorca) i Pep Ferrer -, pensaments eloqüents, de vegades brillants, que sublimen la simplicitat escènica de la proposta de Paco Mir (ex Tricicle), director i responsable de l’adaptació del text de Sibleyras. Dos músics de prestigi, en una mena de retir creatiu al Tirol austríac; dos homes amb les seves personalitats, fortes, i també amb les seves motxilles emocionals. Una metàfora de la parella, de l’indefectible erosió de les relacions, que conté una altra metàfora, visual – per ventura un pèl subratllada -, la de la pròpia banqueta, un objecte que gairebé cobra vida, un personatge mut, excusa i catalitzador a la vegada. Converses intel·ligents, humor subtil, cult en ocasions – sense caure en la pedanteria – i amb un toc de surrealisme. Tot plegat al servei d’un duel d’egos que no defuig els tòpics, ben utilitzats, i que deixa que s’escampi la ironia, també el sarcasme, amb el ritme idoni, perfectament pautat i en quatre actes de justa durada. L’únic emperò: el final; una mica abrupte i banal, però en aquestes alçades poc importa com estigui decorada la meta, el camí ha pagat la pena.
Els vostres comentaris