En primer lloc, una magnífica notícia: dissabte i diumenge, dos únics dies, ple fins a dalt. Ni una butaca buida. Fins i tot un crític la va haver de veure de dret al passadís. Inaudit.
Una curiositat: tot i així, la funció acabà amb un selfie del repartiment amb públic de fons. “És perquè tal i com estan les coses, potser serà la darrera vegada que farem Klígula”.
I dit això, que podria servir per inspirar una reflexió general i algunes de particulars, comencem.
Un bon Calígula aquest Josep Orfila en mans i versió de Pitus Fernández. Ja estava molt bé a la recent La comèdia dels errors. El seu entorn, en canvi, pel que fa a la interpretació, esdevé una mica inexpert, feble, mancat de la necessària solidesa dramàtica que exigeix el drama sanguinari de la més shakespeariana de les obres de Camus, la història decadent de la devastadora folia de l’emperador romà. I això fa que el conjunt trontolli. Funciona per fases, però en alguns fragments resulta una mica postís, distant. Coreografiat. Sense perdre ritme ni intensitat, però amb un alè tràgic un punt artificial. I tot i així funciona prou bé. L’habilitat i solvència de l’orquestrador menorquí s’imposa, i dissenya el drama en clau de pertorbador divertiment, amb extravagants transicions (tragicòmiques o caricaturesques, fins i tot), amb idees visuals atractives, minimalista música diegètica des de cametes, desgavells conseqüents amb un cap desfet i tirànic, generositat epidèrmica per representar la crueltat i la humiliació, jocs de miralls que reflecteixen la patètica monstruositat del botxí, que esdevindrà víctima necessària, i un in crescendo final que motivà l’ovació. No està malament la mitjana de tot plegat. Si pogués rodar un poc més agafaria forma… però segons el selfie, sembla que no.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris