Si ells poden fer el que volen, nosaltres hem de poder dir d’ells el que ens faci ganes dir. I això és el que penso d’aquesta banda: estan com a cabres, però son La impaciència, i saben fer teatre. Sense complexos, sense convencions, sense ortografia, sense límits, teatre lliure, o més aviat llibertari. José Mari no es pot definir, però és que tampoc no és necessari fer-ho. Basta amb deixar-se portar pel desbarat i riure, sense intentar afegir-hi seny. Això sí, per ubicar-nos haurem d’acompanyar el títol de llinatges com estrafolari, desgavellat, anàrquic, desmesurat, caricaturesc, etc, etc. Per dir alguna cosa, perquè tanmateix tampoc no sabria ben bé com referir-me al nou setmanes i mitja d’en Rodo, al Freddy d’en Salva, ni al seu indescriptible accent basc, o a l’aritmètica terrorista d’en Núñez.
De tot i molt. En trobareu clown, moments que jo diria inspirats en els cartoons de Hannah Barbera, un gag que sembla prestat pels Tricicle d’Eslàstic i una estructura fragmentada que podria haver estat concebuda, així com l’han encabida a una notable i única escenografia reciclada, per enregistrar una inconformista i irreverent sit-com televisiva. Una bogeria, en suma, allà on sobren tantes coses com d’altres podrien haver-se afegit. “Per què no!!”, sembla ser la seva filosofia creativa, el seu atreviment sense mesura. Qualcú que no siguin ells podria imaginar un episodi d’empatia aznariana que gairebé redefineix el concepte de síndrome d’Estocolm? Però és que son La impaciència, és inútil intentar preveure’ls.
Per cert, ja que hi som, jo també en faria un, de cafè.
Els vostres comentaris