A punt de tornar a París, on viu i actua, Joan Carles Bellviure ens atén a la terrassa d’un bar, a prop del centre de Palma. Fa uns dies que he vist el seu darrer treball com a director i l’obra ens dóna peu a parlar de teatre, una passió que no dissimula.
‘El sopar’, que s’ha pogut veure al Teatre del Mar i a l’Auditori d’Alcúdia, és pura improvisació, un exercici d’equilibris a l’aire i sense xarxa per a cinc actors entorn a una taula. A partir de setembre, el muntatge viatja a la Península. Madrid, Sevilla, Saragossa, Barcelona o Girona esperen.
-Com compagines el fet de fer feina entre França i a Mallorca?
La meva idea era compaginar la feina d’actor a ambdós llocs, però em va ser impossible. A França bàsicament actuo i a Mallorca dirigesc quan sorgeix qualque projecte. Jo sempre vaig reflexionant històries que poden acabar sent un muntatge. ‘El sopar’, per exemple, neix a partir del ‘Laboratori de recerca’, una idea que jo tenia des de feia anys, concretament, el taller anomenat ‘L’actor en desequilibri’, que tenia com a objectiu treballar la interpretació en situacions de risc extrem pels actors. Li vaig proposar a Carles Molinet. Estam parlant de l’any 2001 o 2002. En aquell moment no va sortir. Anys més tard, i gràcies a la crisi, el mateix Carles (Molinet) em proposà fer qualque cosa per no tenir tancat el teatre i recuperàrem aquell projecte. O sigui, que ‘El sopar’ sorgeix gràcies a la crisi. Era l’únic que es podia fer en aquell moment perquè no suposava grans despeses i en quinze dies de preparació estaria llest per estrenar-se. He de dir que també tenia en el cap un ‘Hamlet’ molt especial, que serà el pròxim que faré, i fins i tot una sitcom (comèdia de situació) per fer en teatre, però finalment ens varem quedar amb el ‘El sopar’ (a l’hivern del 2011).
-Fins i tot, ‘El sopar’ pot donar per a una sèrie…
Efectivament. Ho vaig pensar després d’un bolo en el qual record que el públic va vestir de Pare Noel a n’en Molinet. Vaig riure tant que em vaig dir, això podria tenir continuïtat, però per fer una sitcom al teatre necessites fidelitzar a l’espectador…
-Com prepares els actors per a una obra on tot es basa en la improvisació?
Per començar, els has de mentalitzar perquè no pensin en res més que en el present, de manera que tot es basa en la reacció. Han d’arribar a alliberar la ment i no pensar en res més que en allò que està succeint. Això per a un actor és el precipici.
-La feina individual de cadascun pot ser molt bona, però després has de dotar de coherència tot el conjunt, la interactuació de tot el repartiment…
Aquesta és la segona part. Feim exercicis sobre el poder, sobre allò que es juga cada personatge, sobre l’alliberament de la ment, sobre el clímax… varen ser vuit hores de feina diàries. També vaig preparar amb ells la dramatúrgia, dotant-los d’una sèrie de motors com l’enveja, la venjança, la gelosia, la injustícia, que són força dramàtics i tenen molt de recorregut. Jo sempre els hi dic que la funció ha de ser com una mena de transformació, de clímax de la vida del personatge, un abans i un després.
-Però la dificultat és màxima, sense text previ, sense posada en escena…
Sobre tot perquè han de fer per una quantitat de tries per segon que els hi resulta impossible… i de vegades recollir la seva trama i convertir-la en subtrama perquè es troben que n’hi ha una o dues de més fortes. Sempre ens trobam amb problemes, però també trobam moments molt ‘reals’, molt intensos, molt diferents dels que han viscut en el teatre.
-Però tota aquesta feina és prèvia a l’estrena de l’obra. Per a cada funció en
Quatre hores abans de les funcions ja estam treballant. Primer l’aspecte físic, que per jo és molt important i després feim diferents jocs d’improvisació i d’emocions que ens preparen per a l’obra. A més, quan acaba la funció repassam el que s’ha de millorar.
-Després de l’estiu estrenau Madrid, Sevilla, Saragossa… És un repte estrenar en castellà?
No massa, al Teatre del Mar ja hem fet un bolo en castellà per gravar un dvd i va anar molt bé.
-Sembla com si a les teves obres sempre intentassis innovar, explorar formats i continguts nous. Vaig tenir aquesta sensació a ‘Històries’ i també a ‘Camarada K’, i per suposat a ‘El sopar’…
L’únic que sé és que necessit treballar el sistema de recerca. El que m’interessa és el teatre d’investigació, però també popular, no vull fer un teatre elitista o minoritari.
I tens referents en aquest camp?
El Théâtre de La Jacquerie, a França, fa teatre popular i de qualitat, però no experimental. Per tant, he agafat aquest interès per l’art popular del seu director, Alain Molllot. Perquè per molt experimental que sigui, l’obra ha de contar qualque cosa, ha de tenir contingut.
Supòs que observes diferències, i moltes, entre el panorama cultural, en general, i teatral, en particular, entre França i Espanya.
Moltes. A França també ha hagut retallades, però hi ha uns ciments. La cultura a França és important. Allà tenen clar que tothom ha de tenir dret a accedir a una cultura de qualitat. Ja, durant l’ocupació nazi, els col·lectius que formaven part de la resistència – molts i molts diversos – elaboren una carta de serveis públics que son irrenunciables, i un d’ells és la cultura. Tothom té dret a veure Shakespeare. I tot el que vivim ara ve d’allà. Chirac era de dretes, però no va tocar l’1 per cent de la cultura. Fa poc una dona em deia, ‘jo he vist el teatre de Jean Villard, i a les obres hi assistia l’al·lota de la neteja’.
Els vostres comentaris