Inclassificables i inimitables, perquè l’autenticitat es pot intentar emular, reproduir, però es té o no es té, i El Pont Flotant és probablement una de les companyies més originals i diferents, però sobretot personals, de tot el panorama teatral actual. El que fan no ho fa ningú altre, perquè el que fan no és fer, és ser. Mal d’explicar, ho sé, però és així. Són ells mateixos, parlen d’ells mateixos, posen les seves vides – així ho diuen- al servei d’una dramatúrgia, i resulta que allò tan íntim i únic, allò tan personal, esdevé universal, i dues hores més tard tots volem ser Fermín Jiménez. Igual que fa uns anys tots volíem ser Com a pedres després de conèixer la seva infància i compartir sessió familiar amb els seus pares, o formar part dels seus Exercicis d’amor, que ens entendriren i emocionaren com si els haguéssim inventat nosaltres mateixos envoltats dels amics de tota la vida. I és que així és com té sents quan veus un espectacle de El Pont Flotant; que hi formes part, que els coneixes de sempre, que son bona gent i que t’identifiques amb ells. Amb la seva vida i amb el seu teatre, mescla de naturalisme, costumisme, biografia, comèdia domèstica i, per què no, també algunes gotetes de realisme màgic. Què bonic, que emotiu i suggeridor aquest estrany i poètic final, gairebé un ball de figures que transiten la vida com un somni. Perquè això és el que ens conten, en primera persona però amb vocació global: que la vida passa i s’ha de saber viure, que s’han d’aprofitar els moments, els lliures i els feiners, i que som nosaltres els únics responsables del que viurem, perquè finalment la decisió serà nostra, encara que el que finalment vulguem fer sigui ser Fermín Jiménez en fer-nos grans. La vida és un teatre i nosaltres, només nosaltres serem els actors de la nostra existència, així que quina millor manera que fer teatre dins del teatre per reflexionar al respecte. Insisteixo: inclassificables. Simplement, El Pont Flotant. Imprescindibles.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris