No és fàcil adaptar Txèkhov, «la veu més natural de la ficció» en paraules de Doctorow»; escriptor de contes esdevingut dramaturg per guanyar-se la vida i per explicar-la – o millor, per explicar el temps que li va tocar viure -. Tot amb una subtilesa només a l’abast d’un geni, i a la vegada mostrant les frustracions i les misèries humanes amb la passió que destil·laven alguns dels seus contemporanis. Segi Baos capta l’essència del mestre, l’exprimeix, la manipula la per posar en escena un Ivànov suggestiu a estones, molt físic – bestial en qualque moment – commovedor i actual, com no podia ser d’una altra manera tractant-se de Txèkhov. El personatge central – difícil de definir així en una obra plantejada de manera tan coral – vehicula el fracàs espiritual de tota una societat, la de la Rússia feudal en ple procés de desintegració que es prepara pel major punt d’inflexió de la seva història. I aquí Rodo Gener ho broda, transmetent aquest neguit existencial necessari per comprendre el què està passant i perquè està passant. Ell és un Ivànov incapaç de sotmetre’s al tedi, de superar una conjuntura adversa i, sobre tot, d’estimar a qui l’envolta; però també el detonant d’una tempesta perfecta on cada personatge activa la tensió justa. La seva dona, víctima en sentit estricte ; la seva amant, la jove Sasha – la única que sembla té les idees clares… sembla; el seu amic alcohòlic i hedonista (un arquetip molt present a l’obra de l’autor); un doctor idealista i turmentat; Zinaida o l’avarícia feta persona i el contrapunt, tragicòmic i delirant del seu marit. Tots formant un univers tancat, projectable al món exterior, perfectament coreografiat.
Per representar tot l’anterior, Baos ha sabut encertar amb el ritme i la intensitat i ha aprofitat a la perfecció les possibilitats escèniques de Can Alcover; quatre actes, quatre espais. El jardí, els passadissos estrets, les sales comuns, la terrassa… Però tot plegat requeria d’uns actors que carregassin a l’esquena tanta intenció, i és aquí ho ens hem de llevar el capell davant Alícia Garau, Xim Vidal, Pedro Mas, Marga López, Albert Mèlich, Neus Cortès i l’esmentat Gener. Enormes.
(Tot aquest entusiasme crític només te un emperò, i no és atribuïble a cap membre de la companyia – El Somni, de Joan Porcel). A la segona funció de divendres, el clímax de l’escena final (a la terrassa) va ser difícil d’aconseguir pel renou que sortia de la revetla que es feia a uns metres. Però això també forma part del risc que assumeixin els professionals d’aquesta terra, que reinventen cada dia mentre al teatre de referència programen sarsuela. Bravo per ells.)
Estic absolutament d’acord amb tot el que s’ha dit aquests darrers dies sobre l’Ivànov d’en Sergi Baos, perquè només s’han dit coses bones. De fet, per emprenyar m’he posat a cercar-ne alguna de dolenta, tot i que només fos per criticar qualque cosa, i l’he trobada: la calor. Tota la resta fou magnífica, de veres. I no ja els actors, que comença a ser una meravellosa constant, sinó la versió del clàssic(no estic segur si també atribuïble al mateix Baos), que aconsegueix dues coses fabuloses que fins i tot enriqueixen Txèkhov, si això és possible. La primera, aportar-li una frescor anacrònica a la «pressumpta» comèdia del mestre rus (vaja un sentit de l’humor que tenia l’home!)amb simpàtics moments musicals, que fan a l’hora funcions d’alleugeridora transició i de contrast amb la imminent tensió plantejada en cadascun dels actes; i la segona, la introducció de les cartes que amb motiu de l’escriptura, muntatge i estrena de l’obra, Anton Txèkhov va adreçar al seu germà i altres persones de la seva confiança, manifestant els seus dubtes i la seva insatisfacció. Uns afegits que aporten una sensació biogràfica i metateatral que sobrevola tota la funció atorgant-li un segon i interessantíssim nivell de lectura que, sentida la pobre opinió que el mateix autor tenia del seu text, ben segur que l’hagués agraït i incorporat.
Molt bé, francament molt bé.