Encara que sigui Joan Alcover qui ha inspirat el nom del cicle o trobada o mostra – què té més! – que reuneix en aquest “Jardí desolat” la iniciativa més atractiva de l’estiu escènic mallorquí, el cert és que ha estat Txèkhov l’autor convocat per partida quàdruple. I això que no fa cent anys ni dos-cents que va néixer o morir. Simplement és Txèkhov i sempre fa gola. Així que els seus personatges russos i immortals passaran les vacances d’estiu per diferents pobles de Mallorca, i han començat la seva estada del mes de juliol als jardins de Can Alcover. Un espai idoni – ara ja ho sabem- per fer teatre, per fer cultura.
Els primers en arribar han estat l’Oncle Vània i la seva família, i he de dir que han canviat molt i per millorar. Vaig veure el mateix muntatge fa uns sis anys. A un teatre. I ha crescut en tots els aspectes. Bé, en tots manco un, l’escenogràfic. Obligats, però amb resultats alliberadors. I enriquidors. Adaptant-se de meravella al nou espai ajardinat, molt ben aprofitat i amb una equilibrada i generosa coreografia de moviments per acostar-se a un públic envoltant. Sense disseny lumínic, sense “cametes” laterals, sense gairebé res més que text i intèrprets. L’únic afegit, música en viu. Teatre nu. Teatre pur. I curiosament més ric, més intens. Més proper. Potser precisament per això, perquè tota l’atenció, la nostra i la del seu artífex pel que fa a la dramatúrgia i la direcció: Pep Ramon Cerdà, recau en la paraula i els actors. Un text vigorós, precís com un bisturí en la dissecció de les relacions humanes, àgil pel que fa al ritme, hàbil en la combinació d’humor patètic, dramatisme sentimental i denuncia social (escarrufa la vigència en matèria mediambiental d’un Txèkhov visionari), i proper en el to íntim i una ambientació domèstica que propicien la identificació del públic amb uns personatges universals, tot i haver-se mantingut l’essència de la seva idiosincràsia cultural d’un temps. I tot això interpretat amb solvència i convicció per un repartiment molt encertat – uns més que no altres, això és inevitable-, que aporta veritat i frescor a la funció. Sense renunciar a la contemporaneïtat de les seves maneres, però sense trair l’esperit dels personatges clàssics; i amb un Vània, un Guillem Simó portentós. Un onze sobre deu. És ell, sens dubte, qui marca la diferència.
En les properes setmanes no us podeu perdre al “Jardí desolat” de Can Alcover: Ivanov, ja no hi ha mosques, L’espera del Valhalla (versió de Les tres germanes) i Una gavina.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris