Si no entendre inhabilita per opinar, em declaro incapacitat per fer-ho amb prou rigor. Però tot i així alguna cosa hauré de dir, encara que des del desconcert no ho tingui gaire clar. Infinir consisteix, penso jo, en una mena de reflexió existencial paròdica, estirant el vessant estrambòtic fins a l’extrem, que pretén plantejar una bufona visió no gaire optimista d’un futur insensible de la humanitat, amb un planeta (o una dimensió) habitat(da), o governat(da), per NiNis (Catalina Florit en un paper lisèrgic mal de definir i una feina mala de valorar), allà on no mengen ni beuen, ni dormen ni es cansen, ni tenen ni donen, ni senten ni ploren, ni pixen ni caguen, però boixen (“Hola, boixes; ja has boixat, adeu”) i juguen a la Play (“FIFA 3.000”). Una advertència, si més no, de que hauríem de fer un pensament si no volem que aquest futur molt futur i psicodèlic, allà on s’alimenten de barbitúrics i oxigen (sic), i viuen (o més aviat existeixen) sense el més mínim rastre de consciència social i molt manco de sensibilitat emocional, esdevingui realitat qualque dia. I crec que, mitjançant un indi sioux d’una reserva d’Oklahoma (Santi Pons) en representació de la nostra espècie, aquest és el missatge, esperançador, d’aquesta pessimista curolla fantasiosa ordida per Toni Gomila sobre el paper i posada en escena per Nies Jaume. Actriu reconvertida en directora que ha optat per una mena de distanciament, una fredor expositiva i una mecanització interpretativa que acosta les formes al còmic, gairebé aconseguint un efecte de vinyeta escenogràfica que, tanmateix, tampoc no arriba a resultar gaire convincent ni còmica ni narrativament. Des de platea mai no s’arriba a entendre massa bé cap a on avança tot plegat. Ja ho deia al principi, que no vaig entendre gaire el que passava, el que em contaven, el que veien els meus ulls atònits. I si qualcú esperava la comparació amb Acorar, dir només que són incomparables. El llistó, en qualsevol cas, estava massa alt.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris