Incendis

Molt sovint el públic en general, allò que se sol nomenar ‘gran públic’,  va per una banda i els que feim les crítiques (amb perdó) per una altra. Evidentment, el que compta és la opinió majoritària dels espectadors, però jo aquí he de ser honest amb jo mateix. Incendis va encetar ahir (dissabte) la XVII Fira de Teatre de Manacor i va provocar l’entusiasme d’un auditori ple a vessar. Sembla una frivolitat posar emperons a un muntatge que és capaç de mantenir la gent aferrada a la butaca durant més de tres hores, que posa el teatre dret al final de la funció  i que ha col·leccionat lloances des que es va estrenar al mes de febrer a Barcelona, però el cert és que hi ha recursos, diàlegs i perfils de personatges que no em varen convèncer. Vagi per davant que el text  de Wajdi Mouawad és demolidor, que conté elements de les grans tragèdies – des de Shakespeare a Sófocles (la referència edípica és inevitable) – que la història en el seu conjunt és colpidora i que Clara Segura i Julio Manrique són uns actors enormes; a partir d’aquí, hi ha aspectes que em sobren: línies de text massa literàries – fregant la cursileria -, subratllats i reiteracions gratuïtes – hi ha fets  que es narren fins a tres vegades de diferents maneres – el perfil histriònic, embogit, de Nihat – el franctirador- … I per ventura és culpa meva, pel fet de comparar l’obra amb la pel·lícula (Denis Villeneuve, 2010) i recordar la subtilesa amb la que allà es tractaven els moments claus. Però també hi ha qualque cosa que em falta, un final més potent, per exemple (semblava que els actors estiguessin farts de representar el mateix). Dit això, Incendis s’ha de veure i reflexionar amb ella sobre la guerra o la intolerància i aturar-te en els silencis i inentar comprendre actituds humanes que semblen inexplicables.