Vaig accedir a Incendis a través del cinema, de l’adaptació, rotunda i bella, que va fer Denis Villeneuve del text de Wajdi Mouawad, tot un clàssic ja del teatre actual. L’impacte de la pel·lícula va esmorteir la commoció que generen els fets quan assistí, al teatre de Manacor, a la funció del muntatge de Broggi – amb una Clara Segura imponent, Julio Manrique, Màrcia Cisteró… – però aquella obra em va semblar redona; més que aquesta que proposa Mario Gas que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al Teatre Principal.
No cal dir que el fet de conèixer la història, de tenir-la fresca, de no comptar amb l’efecte sorpresa, fes que afrontàs les tres hores de representació amb un interès diferent; però també és cert que vaig tenir un problema d’entrada amb Àlex García, la qual cosa no és secundària perquè fa de Simon, un dels vehicles de la història, i la seva presència és constant.
Dit això, està clar que amb aquest material de base és impossible fer un treball mediocre, i aquest Incendios de Gas no ho és. Perquè emociona, perquè t’atrapa, perquè encerta en el maridatge dels temes, profunds i greus, que tracta (la guerra i l’horror que causa, l’amor, les relacions familiars, la lleialtat…) perquè Ramon Barea, Lucía Barrado, Carlota Olcina i, especialment Laia Marull estan molt bé i perquè sempre és un plaer veure moure’s per l’escenari la mítica Nuria Espert – aquí en un paper que li cau com un guant -.
El millor que es pot dir és que, malgrat el concert de tos que ens va oferir que una vintena d’espectadors, les tres hores de funció no se’n fan llargues.
Els vostres comentaris