Shakespeare com a pretext, el risc com a premissa i un Hamlet, i una Ofèlia, o tots els hamlets i ofèlies, aquells que cada un du de dins; els somnis, les frustracions, les pors i clar, els fantasmes que ens persegueixen i que s’aparten, o no.
Això era i no era Xavi Frau i un príncep de Dinamarca, un fill dolgut, un hereu amb set de revenja, un ànima en trànsit cap a la veritat, en constant procés de catarsi. Això era i no era una dona que somiava evocava i anava un poc a la deriva també; filla, amant i amada, esposa i reina, perquè Agnès Llobet es multiplica.
M’emociona la intensitat de la proposta i veure damunt l’escenari dos actors extraordinaris que han carregat a les seves esquenes tot el muntatge i que es deixen la pell i l’enginy… i es despullen – autoreferències dosificades d’una vida i un ofici -, envoltats de corones i pintura i de mobles i cartes i d’un projector de diapositives i records i un llençol i una pilota que també és un personatge i altres coses… i pugen i baixen i se seuen i es llancen al terra i lluiten i es repten i ploren (que plorar està sobrevalorat, ja ho sabem, però no és del tot fàcil fer-ho) i ho fan per contar una tragèdia amb amor – romàntic, filial – i molt d’odi i per manejar una història complexa, però sobre tot per conduir les pulsions que guien als protagonistes, per projectar-les amb passió.
H-O és un muntatge per a iniciats, per aquells que tenen en el cap un dels texts més representats al llarg dels temps, que dóna per fet que l’espectador està familiaritzat amb les intrigues d’un regne on qualque cosa es podreix, però sobre tot és un exercici estimulant, atrevit, molt pensat, amb molta feina darrera i excepcionalment executat.
PD: Esper que facin moltes més funcions, pel bé dels espectadors que estimen el teatre valent.
Els vostres comentaris