La impaciència mai no fa res per fer. Tot i el seu nom, els seus caps pensants cerquen i esperen pacientment el projecte adient, el que els motiva, els estimula, el que toca en aquell moment, i que no per casualitat, sino perquè el món canvia i ells també, mai no se sembla en continguts ni esperit a cap dels anteriors, ni se semblarà als posteriors. Encara que el segell impacient sempre hi serà: compromís socio-creatiu i un particular i enginyós gust per les minimalistes escenografies multiús, que empraren ja brillantment en la fundacional Radiografies i ja no han abandonat mai.
S’allunyen sempre dels convencionalismes, de la rutina, de la comoditat i la zona de confort teatral, que els hi podria reportar seguretat pel que fa als resultats, però que no satisfaria les seves llibertàries ànsies artístiques i reivindicatives, sempre compromeses amb el món que els envolta, i que va més enllà de qualsevol localisme. I He vist balenes n’és la prova de tot això. No es un projecte precisament conformista. Adaptació d’un aclamat còmic basc sobre el terrorisme d’ETA, el terrorisme d’Estat del GAL, les víctimes i els damnificats familiars, l’acostament dels presos, el perdó, l’odi, la culpa, la contrició, la reinserció… Un tema controvertit i conflictiu, difícil. Un altre repte per a La impaciència saldat amb nota, de la mà aquest cop de Xavi Núñez, impacient perifèric, que coneix i comparteix l’essència del grup, i domina els tempos narratius pausats i intensos que necessitava el relat. I així ens corprèn, ens sacseja, ens incomoda, ens emociona, amb un relat fragmentat, desordenat, polièdric, ple de detalls i d’idiomes, d’humor, d’amor, de tristor i ràbia, però sobretot de teatre ètica i ideològicament compromès; d’aquell teatre que diu les coses, ben dites, i fins i tot sense dir-les.
Bona feina. Notable. I amb quatre actors que es multipliquen en una exhibició de versatilitat que no s’aconsegueix per casualitat.
Els vostres comentaris